Memento Mori, que significa literalment, recorda que moriràs. I ara, segurament estareu pensant que ja comença una altra vegada aquest pesat pessimista amb les seves històries. Doncs sí... o no. És graciós, la mort és l’únic fet que sabem fefaentment que passarà. Una altra cosa és que ens agradi pensar en això, i definitivament ja podem assegurar que no ens agrada, perquè ens recorda que el nostre pas per aquest món és finit, té un temps que més tard o més d’hora s’acabarà, ens n’oblidem i vivim com si res ens anés a passar. L’altre dia vaig llegir una frase que considero boníssima i serveix perfectament per il·lustrar el que vull dir: per quina raó la gent dels EUA menja com si tingués medicina gratuïta? No és genial?
La resposta és simple: perquè ni es plantegen que si continuen menjant així moriran abans d’hora. Perquè vivim com si fóssim immortals, i crec que és un error, perquè si tinguéssim més present aquesta situació, gaudiríem de la vida d’una altra manera, i potser faríem que el nostre pas per aquí fos més digne. Si prenem el concepte de l’etern retorn plantejat pels estoics i que ens diu que el temps és circular i que quan el món s’extingeixi tornarà a crear-se perquè tot es torni a repetir, ¿viuríem la vida de la mateixa manera sabent que tot el que fem i el que deixem de fer tornarà a succeir? I ni tan sols fa falta anar-se’n tan lluny en la història. Ja ho deia Steve Jobs en la seva famosa frase: “Si avui fos el meu últim dia, m’agradaria fer el que estic fent?” La resposta a això ens hauria d’obrir els ulls, encara que veient com està el pati, ho dubto molt. El problema és que tenim pànic a aquestes preguntes. Perquè ens interpel·len. Perquè ens fan plantejar la nostra vida, i per extensió, les nostres misèries, les nostres febleses, i ja sabem que res d’això existeix... perquè som immortals, oi? I així, ens perdem les coses simples que té aquesta vida a la qual hem tingut la immensa sort d’arribar.
I tot això em recorda a l’escena final de Salveu el soldat Ryan, gran pel·lícula de Steven Spielberg. En aquesta escena, un ancià Ryan està amb tota la seva família al cementiri davant d’una de les creus dels soldats que van morir per salvar-lo a ell. En aquest moment, la seva dona s’hi acosta i en Ryan li diu: “Digues-me que he viscut dignament, que soc una bona persona”. Aquest plantejament hauria de ser la resposta a la pregunta: quin és el sentit de la vida. La qüestió és... per quina raó no busquem aquesta resposta mentre tenim temps de fer que la resposta valgui la pena, en lloc d’esperar al final perquè algú més ens ho confirmi, o el que seria pitjor, que ens menteixi perquè ens n’anem en pau?
