Us escric aquestes línies el dia 21 de desembre, el dia en què es produirà el solstici d’hivern a les 15 hores i 3 minuts, segons l’hora del temps universal coordinat. Això és allò que em diuen els astrònoms, si més no. De moment, encara és el matí, però a primera vista els meus ulls cansats no detecten cap canvi important respecte a ahir. Fa el fred que ja toca pel mes que estem, i també fa una certa humitat desacostumada a Andorra. Més enllà d’això, no es pot notar res d’especial a l’aire. Hi ha la mateixa escola d’estornells que piula sense parar en un arbre plantat en una exigua zona enjardinada al costat dels contenidors d’escombraries. Els coloms els observen des de les lleixes de les finestres dels edificis com un estol de bombarders de precisió abans d’enlairar-se. Més a prop de terra, els gossos del barri passegen els seus amos entre aromes dels pixats al carrer, alguns dels quals diria que són produïts per l’espècie canina. És un diumenge al matí molt normal en aquest carrer, per dir-ho d’alguna manera.
Més enllà del petit món que m’envolta directament, sembla que avui sigui l’aniversari de la presentació de la pel·lícula Potemkin, l’any 1925. La història de la revolta dels mariners d’un dels creuers de l’armada imperial russa a Odessa va inspirar un dels directors amb més talent de la naixent indústria cinematogràfica soviètica, Eisenstein. Els mariners eren certament socialistes, però no eren comunistes bolxevics. Malgrat això, el règim en va fer l’ús propagandístic esperat, marcant així una tradició de mantenir una distància social entre la realitat i la representació oficial dels fets que es manté ben viva a Moscú fins avui en dia. No em deixo de preguntar què podria fer un director modern amb les capacitats d’Eisenstein de la situació dels mariners russos a Sebastòpol l’any 2025. O bé, potser podria inspirar-se d’aquella de les tripulacions índies dels petroliers de propietaris grecs però amb bandera africana que han estat atacats amb drons i immobilitzats al llarg de la costa nord de Turquia. Vivim temps interessants, certament, però ells en viuen de més interessants encara.
Quedant-nos un moment més entre els artistes de renom, avui és també l’aniversari de la mort de Gionvanni Boccaccio, l’any 1375. Conjuntament amb Francesco Petrarca i Dante Alighieri, es pot argumentar que Boccaccio va assentar les bases de l’humanisme dins l’escriptura a Itàlia, marcant així l’inici d’aquest aspecte del renaixement europeu a finals de l’època medieval. Personalment, trobo que el seu Decameron és encara una de les millors interpretacions de motiu en el qual diferents personatges d’un relat han d’explicar cadascun històries secundàries que s’incorporen en l’obra com una mena de teixit literari. Penseu en els Canterbury Tales de Chaucer en què els pelegrins que van cap a Canterbury expliquen cadascun la seva història durant una de les parades del camí, o bé les Mil i una nits quan la concubina del shah l’ha de tenir entretingut per evitar perdre el cap. En l’obra de Boccaccio, però, l’excusa és l’arribada de la pesta negra a Florència. Potser és per aquesta similitud amb el tancament per la Covid de fa gairebé sis anys que molts de nosaltres encara ens recordem –sí, com passa el temps!– que el Decameron em fa especial gràcia.
Parlant de desastres naturals o no, què hem de dir dels aliens que ens van construir Stonehenge com una màquina bastant primitiva per poder calcular les dades del solstici? Malauradament, no en podem donar notícies gaire fresques, per la bona raó que no van existir mai. Aquells que sí que hi eren, eren persones normals i corrents –com nosaltres, vaja– que es van interessar en allò que els envoltava: els dies que s’allargaven i s’escurçaven. El sol que s’aixecava més cap al nord o més cap al sud els generava el dubte: per què era així? Es podien preveure? La construcció que van fer ens apropa a aquella variabilitat de la naturalesa que existeix a fora del nostre entorn immediat, que sovint se situa literalment més amunt que l’activitat humana. Tan sols ens hi hem d’interessar.
