“On ho farem tot de nou? –diu un gran amic, com sempre out of the blue, cruspint-se una torrada amb tàrtar de bou picant– en una illa deserta o sobreviurem l’extinció massiva...?” El seu tarannà optimista, gairebé adolescent, em fa somriure. Qui sap com me les he enginyat per colar-me a la seva imaginació enmig de protagonistes d’una pel·lícula apocalíptica, il·lesos per la gràcia dels cànons de Hollywood. 
Tot i així, té lògica: no podem ser personatges secundaris “ara que la Terra és un ostatge”, com ens canten Marcel i Júlia. I si ho som, si resulta que no som més que extres del blockbuster que vivim, si som carn de canó destinada a desaparèixer abans que l’espectador aprengui els nostres noms, com la primera tongada dels integrants del Suicide Squad 2 –amb l’excepció de la mustela mutant– bé, si ho som, no ens cal planificació ni res. No té sentit visualitzar els pròxims vint anys si no em pressuposo la vitalitat de Harley Quinn.
Les idees es repeteixen. Fa uns cent anys una munió de grans intel·lectuals, incloent-hi el genial poeta simbolista rus Aleksandr Blok (1880-1921), van veure la destrucció d’un món vell i podrit com a incendi purificador del qual el futur sortiria com una esplèndida au fènix. En el seu cant de la Revolució, l’immortal poema Els Dotze, els guàrdies rojos entonen:
“A la terror dels infectes burgesos/encendrem el gran foc de la joia/i el món etern serà en sang.../Senyor! beneeix els teus infants!”
La descripció de la societat destinada a desaparèixer en el poema del mateix autor escrit pocs anys abans, que cita J. Carner-Ribalta a l’article Poetes russos de la revolució, és prou punyent: 
“Pecar desvergonyit, impenitent,/perdre el compte dels jorns i de les velles,/i, amb la testa ofuscada, d’embriac,/en el temple de Déu penetrar a esquitllentes./Després, retornar a casa i enganyar/amb semblant moneda uns i altres./I damunt la ploma tova dels coixins/En un somni pesat aprofundir-se.../Però tota, tal com ets, oh Rússia meva!/Ets per mi el més car de tots els pobles.”
Com deu d’estar-ne, de decebut, l’esperit del poeta romàntic, en veure des del cel dels lírics la immensa quantitat de compatriotes 2.0 que fan exactament les mateixes coses que hi descriu passat un segle complert després de la seva defunció. No som més que noves generacions de pecadors desvergonyits. 
Ara que alguns bells amics han mort i he estat incapaç de produir quatre paraules per dir-los l’últim adeu, ara que veig que la majoria dels meus poetes predilectes van viure vides més curtes que la que ja tinc viscuda, ara que a voltes arribo a ignorar tant el patiment com també l’alegria d’aquells que encara hi són, dels àngels vius, intento tornar a les arrels i no sé on les tinc. Soc proteïforme, i sense conèixer-me bé l’essència, canvio de forma en cada moment.