Quan aquestes línies surtin a la llum, els ciclistes participants en la Vuelta a Espanya ja estaran anant cap a Tarragona. Enrere quedarà Andorra, el port d’Arinsal i tota l’èpica d’aquesta dura etapa, la tercera de la ronda d’enguany. Aquesta haurà estat la vint-i-sisena ocasió en què aquesta prova ciclista arriba al Principat, la primera vegada que ho va fer va ser el 1965, amb final d’etapa al que llavors era el mític port d’Envalira. La fama d’aquest port va quallar, però, en una controvertida etapa del Tour de França, celebrada l’any anterior. El mític Anquetil defallia en la pujada. Un excés de sangria, i pel que sembla també de visites femenines, ampliava la llegenda negra dels dies de descans en les rondes ciclistes. El cas és que Envalira no li va provar gens i els seus rivals aprofitaren l’avinentesa. Amb tot, aconseguí refer-se i va guanyar el Tour d’aquell any. Les cròniques, però, no s’estaven de recordar que Envalira havia aconseguit batre Anquetil, però la victòria final engrandia la seva llegenda.
En tot cas, el meu primer record de la Vuelta em trasllada a l’any 1980, un diumenge 27 d’abril. En aquella ocasió l’etapa transcorria entre les poblacions de Sant Quirze del Vallés (que encara es pot trobar com a San Quirico de Tarrasa en algunes entrades de la Wikipedia) i la Seu d’Urgell. Era la cinquena d’aquell any i el corredor sorià Francisco Ruperez va escapolir-se del pilot per guanyar l’etapa i també el lideratge, que ja no va deixar fins al final, a Madrid. Dos dies després tornava a guanyar una altra etapa, en aquest cas a Jaca, que va reafirmar el seu estat de forma. Recordo que aquell dia vaig peregrinar d’un hotel a un altre de la població, tot intentant aconseguir un autògraf amb resultats més aviats negatius.
Però va ser en una etapa intranscendent, de fet ni tan sols recordo quina, quan vaig descobrir que en el ciclisme no només hi havia noms propis. En aquella ocasió, i després de fer un munt de quilòmetres en cotxe, ens vam enfilar fins als topants d’un port de muntanya per esperar l’arribada dels corredors. Després d’una bona estona d’esperar-los van aparèixer en un revolt i, en un tres i no res, van creuar davant nostre, gairebé sense temps d’animar-los. Enrere encara quedava un reguitzell de ciclistes que ja no s’hi jugaven res. Entre les tres persones que compartíem l’escapada, n’hi havia una que era molt aficionada a aquest esport i va reconèixer un dels corredors endarrerits que s’enfilava per les costes a un ritme més assossegat, que no vol dir lent. En el moment en què li vàrem donar ànims, tot anomenant-lo, a aquell corredor se li va il·luminar la cara i va semblar que accelerava una mica la velocitat per demostrar la pasta de la qual estava fet. M’agradaria recordar-ne el nom, però no m’és possible. Això sí. Cada cop que m’endormisco tot mirant una retransmissió televisiva d’aquest esforçat esport, em ve al cap la seva cara d’il·lusió en ser reconegut, ni que fos per uns instants.