Un dels principals avantatges pràctics de llegir –més enllà de gaudir i exercitar l’intel·lecte– és que sovint aprens paraules noves. No hi fa res si ja en saps moltíssimes perquè sempre n’hi haurà moltes més que no coneixes i que tens algun número de trobar-te si llegeixes –el mateix es podria dir si enraones amb gent amb un vocabulari que surti un pèl de la norma–. Aquestes últimes setmanes, per exemple, he arreplegat una bona collita de paraules que desconeixia, que he trobat mentre llegia, que m’han cridat l’atenció, que he consultat al diccionari i que, per sort, he anat apuntant. És per això que, de manera excepcional, avui podré explicar-vos-en quatre coses.

De fet, la idea de fer aquest article me l’han proporcionada una paraula (romàtica) i una manera d’escriure de l’autor que m’han fet veure que no contenia cap error tipogràfic. El text es referia a les juntes d’una associació d’escriptors i en deia que eren “romàtiques –no pas romàntiques–”. Com que era el primer cop que veia el terme, he anat al diccionari per trobar que romàtic equival a reumàtic i que, per tant, els membres de les juntes en qüestió potser eren de certa edat o encarcarades –tot i que romàtic pot voler dir també “humit, resclosit, malsà”–. Aquesta descoberta recent, doncs, m’ha fet adonar de com de sovint faig aquesta mena de consulta. Sense més, la llista:

Ostiari. Vol dir “porter”. A l’Alcover-Moll (DCVB) hi trobo un exemple d’Espriu, preciós: “Els ostiaris / d’un culte antic obrien / les portes a la dansa.”

Solatge. En la segona accepció del DCVB: “Conjunt de matèries que estaven en suspensió dins un líquid i que resten dipositades al fons del conducte o recipient.”

Tossar. En primera instància: “Donar cops amb el tòs, amb el cap; es diu pròpiament dels cops que donen els animals banyegaires, i per extensió, de qualsevol cop violent donat amb el cap.” I figurativament: “Entossudir-se, entestar-se.” I d’aquí, una paraula que faig servir sovint i de la qual no sabia l’origen fins fa poc: tossut.

Llavifès. El que té el llavi partit.

Mordala. “Òrgan prènsil a manera de pinça que tenen els crancs i altres crustacis i certs insectes.” Atenció a l’expressió “estar mordala dreta” (o a la defensiva).

Pedrer. Aquesta la feia servir la iaia a la cuina. Parlava dels pedrers del pollastre. Fixeu-vos en l’explicació del perquè del nom: “Segment posterior de l’estómac dels ocells, de parets musculoses i gruixudes, on els aliments sofreixen una trituració, a la qual ajuden molts ocells empassant-se pedretes.”

Blatdemorar. O camp sembrat de blat de moro. Contempleu la riquesa de sinònims de la qual disposem en català: dacsar, morescar, panissar, millocar.

Mesquita. No en l’accepció que tots coneixem. Atenció: “Femta i altres substàncies en putrefacció que s’extreuen dels dipòsits de les comunes i serveixen per a adobar els camps.” I per acabar, mireu quin exemple més preciós: “A la portadora del menjar dels porcs o al sot esgarrifós de la mesquita.”

Quod erad demostrandum.