En primer lloc, cal tenir en compte que el treball de l’obrer avui dia no és gens rendible perquè la feina i el salari no són proporcionals: un obrer treballa moltes hores durament i no rep els diners que serien justos. Actualment les coses segueixen estant malament perquè ja no només és l’obrer sinó molts treballadors que estan a l’atur perquè no poden exercir una funció laboral. També hi ha els “contractes escombraria” que no garanteixen l’estabilitat laboral, cosa que crea desesperació i infelicitat en la persona. En el cas de trobar una feina, al treballador li estan comprant el seu temps i en alguns casos ven el seu temps en alguna cosa que no desitja perquè no vol o perquè no li agrada. En el pensament del treballador, la idea de menysprear una oportunitat laboral es fa difícil perquè potser sigui l’última oportunitat que té. Tot això contribueix a la seva manca de llibertat i a una evident infelicitat.

Hi ha una altra qüestió en la qual les coses no han canviat gaire: el poder polític recau en mans de capitalistes, encara que indirectament. Ara es posa el vot en mans de treballadors i capitalistes però quan les persones electes arriben al poder es veuen influenciades per aquells que posseeixen el capital. Tant si són de dretes o d’esquerres els convenis entre treballadors i empresaris segueixen igual, és a dir, l’empresari segueix explotant el treballador.

Jo penso que el treballador actual, en no ser propietari del lloc ni dels mitjans que utilitza per al seu treball, no se sent identificat amb el producte. I això és perjudicial i no hauria de succeir, ja que si el treballador està content a la feina produirà més de pressa i millor que si no li agrada gens ni mica el que fa. Així mateix, el treballador només utilitza el treball com un mitjà per aconseguir les coses necessàries per sobreviure “dignament”, però quan surt del lloc de feina intenta per tots els mitjans oblidar l’infern en què es troba durant vuit llargues i penoses hores al dia (o fins i tot més) al llarg dels dotze mesos de l’any. Ara bé, en els nostres dies els treballadors tenen una mica més de poder per imposar unes millors condicions de treball que antigament. Recordem que els primers obrers havien d’aguantar el que fos i treballar més de dotze hores al dia els 365 dies de l’any. Si bé en això hem millorat una mica, encara hem de lluitar molt per aconseguir que els treballadors se sentin contents i identificats amb el que produeixen i no treballin només com un mitjà de subsistència, sinó com una manera de contribuir a la societat a la qual pertanyen.

Quan he utilitzat el terme treballador en aquest article em referia a l’obrer, el jornaler, el peó... En definitiva, al pencaire típic que s’aixeca quan tot just ha sortit el sol i se’n va a dormir rebentat només per donar de menjar i permetre algun caprici petit a la família. Al meu parer, advocats, polítics, etc. encara que siguin considerats treballadors no ho semblen ni ho representen, ja que, i no crec que m’equivoqui gaire, no es fiquen al llit fets pols i es poden permetre més d’un caprici luxós. Heus aquí una de les grans contradiccions del món: mentre que uns es maten a treballar per uns euros que els serveixen per cobrir tot just les necessitats primordials, uns altres diuen quatre paraules en una o dues hores i ja s’han guanyat els diners suficients per viure còmodament durant uns quants mesos. Així, amb aquest sistema de vida, la societat no va a bon port, ja que els que estan pujats al cavall no en volen baixar, i molt menys ajudar els de baix a pujar per anivellar la balança i viure tots en el mateix nivell de vida sense distincions per la feina realitzada, ja que tot treball, des de l’escombriaire fins a l’advocat, és necessari per al bon funcionament de la societat perfecta que anhela tot ciutadà.

El barem dels sous dels polítics s’hauria d’estudiar i hauria de variar depenent del nivell de responsabilitat del càrrec. Crec que aquest barem es pot discutir per veure el que és lògic. No podem pretendre que tots els càrrecs públics cobrin el mateix, ni que tots cobrin 1.000 euros, ja que cap professional amb estudis superiors podria assumir un càrrec amb aquest salari.

És perfectament lògic que una persona amb estudis superiors que ha invertit molt de temps i diners en la seva formació tingui un sou superior a algú que realitza un treball bàsic que no necessita cap capacitació. Una altra cosa és que la diferència no sigui abusiva i que tots els treballadors tinguin un salari digne que sigui suficient per viure i mantenir la seva família.

No obstant això considero, segons el meu humil entendre, que el salari mínim interprofessional hauria d’estar ajustat a la categoria professional que s’exerceix i dins d’una escala estipulada per activitat professional segons la importància que la professió ha de tenir, per la seva repercussió, en benefici de la societat. És a dir, podríem entendre que la tasca d’un escombriaire no és una professió mitjanament qualificada però, certament, si els carrers no estiguessin nets, la brutícia acabaria infectant els carrers i hi hauria molts problemes.

I, finalment, ¿no seria més interessant que tots els càrrecs públics cobressin d’acord amb la mitjana de sous del país? Així viurien en carn pròpia els vaivens del mercat laboral i serien més conscients dels problemes que tenen molts ciutadans per arribar a final de mes.