Segons els anglesos, the pen is mightier than the sword, cosa que es podria traduir més o menys per “l’escriptura té més força que l’espasa”. No sé si els romans pensaven el mateix, però la qüestió és que el professor, expert en l’època romana en terres catalanes i alhora amic Oriol Olesti acaba de publicar un article titulat Writing instruments for managing provincial resources during the Roman occupation of northeast Hispania al Journal of Roman Archaeology. Hi comenta les troballes constants de materials d’escriptura als jaciments arqueològics a Catalunya, dins un context d’ocupació militar romana a finals de la República.

Aquesta publicació és interessant, per diverses raons. El primer és que, fa no gaires anys, dins l’àmbit geogràfic mediterrani no s’estilava publicar articles d’investigació en llengua anglesa. Els acadèmics italians publicaven en italià, els francesos ho feien en francès, i els de la Península Ibèrica ho feien majoritàriament en castellà. No només es tracta de científics provinents de països de parla llatina; durant un temps, els alemanys també tenien la tendència de publicar gairebé exclusivament en alemany, especialment pel que fa als estudis de la Mesopotàmia, àmbit en el qual eren sovint líders.

Naturalment, això no concernia ni totes les disciplines ni tampoc tots els investigadors. La necessitat de publicar treballs científics en anglès podia semblar del tot òbvia, vist des d’àmbits com ara les ciències exactes, les tecnologies i l’economia. Avui en dia, però, fins i tot els sectors més tradicionalistes de la ciència no han trobat més remei que posar-se a publicar articles en anglès. Ja entrats al segle XXI, les necessitats de comunicar eficaçment entre científics han permès superar aquesta barrera cultural entre els investigadors de diferents països que estudien temes propers. Tal com era d’esperar, la riquesa del debat n’ha sortit beneficiada. En part, en podem donar les gràcies a les generacions més joves (i als veterans d’esperit més obert) que es plantegen menys dificultats per redactar les seves investigacions en anglès, sobretot si això pot beneficiar que tinguin més lectors potencials.

En realitat, ha passat a la investigació exactament el mateix que en els negocis o la política: ara ja estem conscients de la necessitat d’una lingua franca. Per molt que ens pugui pesar, avui en dia és l’anglès que fa aquest paper, i no el llatí, com passava en èpoques anteriors.

El segon punt de reflexió que us voldria proposar és referent a allò que representa l’estudi dels stili. Ja no tenim accés a les armes que van fer servir les tropes romanes per imposar-se a la població indígena –que van ser, en part, els avantpassats dels habitants actuals. La majoria dels gladii romans sens dubte van ser fosos en èpoques posteriors per aprofitar el seu metall. En molts casos, les pedres de les seves construccions també s’han tornat a aprofitar al llarg dels segles. Tan sols podem accedir als seus fonaments, si més no allà on no estan recobertes per edificacions més recents. En realitat, la majoria de les restes de la presència romana en terres catalanes de què es disposen són d’origen civil o administratiu, i no militars.

Si hi reflexionem bé, això no té res d’estrany, ja que després de dos segles de consolidació per les armes del poder romà –diguem entre els anys 218 i 219– durant els tres segles següents va imperar la pax romana, i l’imperi va poder anar aprofitant les riqueses de la península i de la seva gent sense haver-hi de patir gaires conflictes armats.

Els instruments d’escriptura que es van estudiar en aquest article s’han trobat, gairebé sempre, en associació amb campaments o llocs amb una presència militar. Es veu, doncs, que en l’època romana els soldats també havien de saber escriure, si més no, alguns d’ells, ja que tenien un paper important perquè les administracions republicana i imperial poguessin instal·lar els seus mecanismes per a l’aprofitament del territori per Roma.