El sucre al cafè

Acabo de llegir que hi ha un problema amb un medicament que es diu Ozempic. La notícia diu que hi ha falta de subministrament a escala mundial perquè aquest medicament, receptat per a tractar la diabetis, s’ha posat de moda com a producte per a aprimar-se. I quin és el problema? Que la gent que veritablement el necessita no el pot comprar. Per què? Perquè estem massa malacostumats a tractar els símptomes i els efectes en lloc d’atacar les causes.

Conec una persona que té problemes de colesterol i en lloc de canviar la dieta, que és la veritable raó per la qual té aquests nivells de colesterol segons el diagnòstic mèdic, prefereix prendre una pastilla, amb tots els riscos que venen a conseqüència dels efectes secundaris. Ens estem tornant bojos?

No. Com a molt, ja ho estem fa estona. Perquè simplement vivim immersos en unes dinàmiques autocomplaents que ens porten a suposar que la solució a tots els nostres mals ve en dosis, petites o grans, dins d’un blíster. Per què?

Perquè així és molt més fàcil. Com quan donem les culpes a la falta de temps per no poder fer exercici, o a l’ansietat que no ens permet tenir la força de voluntat que necessitem per canviar els hàbits que no ens fan bé. Llavors, busquem la beneïda pastilla, en aquest cas per aprimar-nos. I en el camí, ens tornem vulnerables. Cada vegada més. Perquè perdem capacitats, d’acceptar certes coses, de tenir autocrítica, de tenir paciència...

En un món que gira a una velocitat frenètica, l’única cosa que contemplem són solucions ràpides, i si són instantànies, millor. Si fa falta, en algun moment ens asseurem a pensar si el que fem dia sí, dia també, és el que volíem o anhelàvem; si ens sentim realitzats; si hem pogut complir els nostres somnis, i una llarga llista d’etcèteres que no fa falta detallar, per la senzilla raó que cadascun de nosaltres en tenim una de pròpia, que difereix en els matisos, però que segurament comparteix la mateixa estructura bàsica: trobar l’excusa perfecta. I després sortim corrent a comprar experiències, com abraçar arbres i aquestes coses tan New Age i que sonen tan bé però que no ens nodreixen perquè, al cap i a la fi, estan plenes de paraules.

Aquestes paraules no són nostres, i com que venen de fora, no ens serveixen. Creiem que ens ajuden en el curt termini, però a llarg termini, i no tan llarg, es dilueixen com el sucre en el cafè. Aquest sucre que, per cert, és un dels mals més grans de la nostra societat i el que provoca un dels factors de risc cardiovascular associats a l’obesitat més importants ara mateix. Però podem estar contents, perquè existeix l’Ozempic. Que el necessiten els diabètics? Bé, no és culpa meva. És que aquestes modes...