L’obertura del curs acadèmic del 1936-37 a la Universitat de Salamanca va provocar un enfrontament entre el rector, l’escriptor i pensador biscaí, Miguel de Unamuno Jugo, i el mutilat i fanàtic legionari, Miguel Millán Astray. Aquest incident ha estat portat fa poc a la pantalla pel cineasta Alejandro Amenábar al film Mientras dure la guerra. En l’enfrontament dialèctic dels dos personatges, el sanguinari mutilat, va cridar amb una munió d’acompanyants el “Viva la muerte y muera la inteligencia”. Com a resposta, el filòsof va etzibar-li un discurs que s’ha fet famós i, que segons s’explica, va acabar dient que la universitat era el temple de la intel·ligència, i ell, Unamuno, el seu súmmum sacerdot. Us convido que llegiu el discurs, que podreu trobar a internet, o que mireu aquesta interessantíssima pel·lícula.
El temple de la intel·ligència i el seu súmmum sacerdot, quina expressió més bonica davant d’un irat atac de fanatisme, llastimosament encara molt abundant avui. Si el temple de la intel·ligència és la universitat, les llibreries i les biblioteques en serien unes valuoses capelles. Sobretot aquelles llibreries que romanen arrelades, com La Puça i la Llibreria aquí a Andorra, la Purgimon a la Seu, o la Central a Tremp. Entrar-hi, encara que sigui per saludar els llibreters i els clients, alimenta l’esperit intel·lectual, el forma, l’amara de saber.
No farà un mes, a La Puça, hi va entrar amb el seu bastó de ganxo i la seva gorra, dignificant la vellesa, l’Antoni Morell, possiblement l’únic súmmum sacerdot que ha tingut Andorra. L’Antoni era un habitual de La Puça. Veure’l assegut amb la seva parsimònia ben portada de padrí, fullejant un llibre o enraonant, m’agradava, presidia el lloc i l’honorava. Poca gent ha portat com l’Antoni la vellesa, la darrera tapa de la nostra existència terrenal. Ho fa fet amb sentit del realisme, sobretot en una societat que enalteix el valor de la joventut i esborraria els de la maduresa. Com el vell Unamuno en aquella universitat, Morell, com a padrí, dignificava Andorra i la seva cultura. Sortosament nasqué a Barcelona, de fer-ho a l’Andorra de l’època no hauria tingut l’oportunitat de formació intel·lectual i acadèmica que tingué. Andorra ha tingut sort de l’Antoni, de convertir-lo en el seu referent d’alta cultura, comparable als asos que cada país disposa en el seu peculiar joc de cartes. L’Antoni, de no ser andorrà, hauria també destacat com a intel·lectual a Barcelona o a qualsevol altre lloc, perquè era un savi. Quanta sort hem tingut.
La Noemí Rodríguez m’envià el diumenge un missatge per telèfon sobre el traspàs de l’Antoni. Em trobava a una llibreria, a la Purgimon, ho vaig comentar als que hi érem, ja ho sabien, la Roser Porta, també referent intel·lectual del país, ja els ho havia dit feia poc. Mentrestant, dos marrecs, que es trobaven amb les seves mares a la llibreria, regiraven contes infantils, els fullejaven amb il·lusió, s’amaraven de lletres i d’imaginació, somniant en la nit de Reis aquell orfe matí.