És un fet poc habitual al nostre entorn, també més enllà, la convivència de tantes opcions educatives, i més en un país de reduïdes dimensions com el nostre. Tenim tres sistemes públics –l’andorrà, el francès i l’espanyol–, tres col·legis congregacionals –el Sant Ermengol, el Mare Janer i el Sagrada Família–, i dos centres privats, l’Agora International School i el British College. A partir d’aquí, cal sumar l’ampli ventall d’opcions d’ensenyament superior que han anat consolidant-se els darrers anys, sent la Universitat d’Andorra el principal pilar i motor universitari del país. Això s’ha assolit després de dedicar-hi molts recursos; n’és el millor exemple la inversió milionària que s’està fent per ampliar el centre, a l’edifici de l’antiga fàbrica Reig de Sant Julià de Lòria, per atreure més estudiants i consolidar la qualitat de la seva oferta educativa. 
Dit això, és evident, i jo mateixa ho puc constatar per la meva experiència al món de l’ensenyament, que els nostres joves, quan finalitzen els seus estudis a Andorra, ho fan amb unes aptituds i coneixements molt bons. Sense anar més lluny dominen, com a mínim, tres llengües –català, castellà, i francès o anglès–, aspecte molt valorat al mercat laboral, a banda de sortir molt preparats en l’àmbit formatiu i amb mentalitat internacional. 
Considero que hem d’estar orgullosos del model educatiu que hem forjat al llarg dels anys i ser conscients de les implicacions tan directes que aquest té en la generació i foment de talent nacional. 
Ara bé, com aprofitem i retenim aquest talent? Aquí és on arriba el gran repte, també un dels problemes que hem viscut les darreres dècades: patim la fugida d’aquest capital humà fora les nostres fronteres. 
Molts joves, quan acaben el batxillerat o un estudi superior, marxen fora per seguir formant-se, comencen a fer pràctiques universitàries o inicien les seves primeres experiències laborals. Massa sovint ja no tornen a Andorra. D’altres es beneficien de les seves competències i qualitats. 
També n’hi ha que tornen, està clar, i ho fan amb esperit de país, volen retornar-li el que aquest els ha aportat durant l’etapa formativa. 
Però hem d’aconseguir que en siguin molts més. Hem d’incrementar els incentius motivadors, oferir un entorn real d’oportunitats laborals en sectors que siguin clau per al futur d’Andorra. 
Aquí vull recuperar les paraules del ministre Ladislau Baró a la sessió del Consell General de la setmana passada. Va destacar la tasca d’identificar i mantenir el vincle amb els joves que estudien fora (a través d’un registre d’estudiants d’ensenyament superior, que properament estarà actiu); del foment d’oportunitats acadèmiques i professionals de retorn; l’atracció de talent mitjançant aliances internacionals i programes específics; i garantir que, un cop recuperem aquest talent, es transfereixi a les empreses del país. També cal donar facilitats a l’emprenedoria, sector on predominen els joves.
Un altre sector estratègic és, sense dubte, el de la salut, tan necessari per garantir la qualitat de vida de tota la ciutadania. D’excel·lents professionals sanitaris andorrans en tenim, aspecte que impulsa que molts joves s’hi emmirallin i vulguin seguir els seus passos. Però cal facilitar-los el seu projecte laboral i de vida. Aquí és important el treball que s’està desplegant des del ministeri de Salut, que ha fixat la captació de talent mèdic com una de les grans prioritats de la legislatura, tal com va remarcar, també la setmana passada, la ministra Helena Mas. Properament, es posarà en marxa un paquet de mesures per millorar l’estructura organitzativa i retributiva del sector. 
En definitiva, hem d’aconseguir que els joves que marxin, tinguin ganes de tornar, de desplegar la seva carrera laboral al país que els ha vist créixer, de fer-hi arrels. Perquè el repte no és tant captar i formar el talent, això ja ho fem molt bé, sinó retenir-lo i atreure’l de tornada. Un per un, tots els que tornen, són un motiu d’orgull.