A l’equador del programa d’activitats del projecte La cultura no s’atura, una conclusió és clara: el talent que rau a casa nostra és immens. Tenint en compte la petitesa del país i el poc múscul demogràfic, és increïble la quantitat d’artistes i creadors i la qualitat dels seus projectes. Sembla mentida que sent els que som, tants dels nostres conciutadans tinguin tant talent per escriure, pintar, dansar, compondre, interpretar, gravar, produir o el que s’escaigui. Crec que aquest ha estat un dels principals èxits del projecte: mostrar quin és el nivell de la cultura concebuda i produïda a Andorra. No oblidem que s’han programat tres mesos d’activitats continuades i que l’agenda ha quedat atapeïda de propostes, i encara moltes coses han quedat al tinter per manca de temps.
En conseqüència, ara el repte és majúscul. Cal buscar els mitjans i els recursos perquè una programació d’aquestes característiques tingui continuïtat. No podem deixar que això quedi en una efemèride puntual. Una programació evidentment més dilatada en el temps, més repartida i que, val a dir-ho, en cap cas no és incompatible amb altres propostes que els particulars o les administracions, siguin comuns o Govern, puguin fer. Cal que tots plegats potenciem el talent local i el fem compatible amb propostes que vinguin de més enllà de les fronteres.
No podem oblidar, tanmateix, que viure de la cultura a casa nostra és pràcticament una utopia. Gairebé ningú a Andorra viu del seu talent creatiu, i tan sols algunes persones o algunes empreses culturals poden fer de la creació el seu modus vivendi. Per tant, molts dels nostres artistes viuen en realitat de coses que no tenen relació directa amb la seva producció cultural. Això en part es deu a la precarietat que pateix la cultura arreu del món i, ara per ara, és difícil de capgirar la situació a Andorra sense un canvi en el nostre model econòmic.
En tot cas, és important que totes aquelles persones que a dia d’avui, com a dedicació pròpia en el seu temps lliure o com a complement de la seva feina, es dediquen a activitats culturals puguin tenir reconeixement i cobrar per allò que fan. I no un reconeixement simbòlic. Cal que puguin actuar com a agents culturals de ple dret, rebent les contrapartides oportunes i les prestacions que tot treballador mereix. És per això que eines com són l’estatut de l’artista, en què tant l’administració com els grups parlamentaris al Consell General ja estan treballant, són tan necessàries.
Si es planteja com toca, aquesta eina pot ser fonamental per resoldre les problemàtiques que afecten diàriament els creadors andorrans. En aquest sentit, caldrà doncs que l’Administració reculli les problemàtiques i realitats de cada un dels sectors culturals, que no són homogènies i que requereixen respostes diferents en cada cas. Mentre els creadors que ho vulguin no puguin dedicar-se professionalment i de manera plena a la cultura, sigui pel motiu que sigui, com a mínim que puguin passar d’una realitat totalment amateur, sovint sense cobertura legal ni contraprestacions, a una situació de semiprofessionalitat per la tasca que fan.
Cal també que tots plegats ens plantegem en quin punt volem ser d’aquí a deu, vint o trenta anys vista en relació amb la cultura. És necessari resoldre les necessitats immediates i donar resposta a problemàtiques estructurals del sector, però hem de plantejar també polítiques culturals a mitjà i llarg termini, sense les quals únicament naveguem a la deriva del dia a dia, de la programació de temporada en temporada. De la mateixa manera que, teòricament, quan es construeix una infraestructura es concep per donar resposta a les necessitats del país durant un temps, les polítiques culturals cal que es plantegin també a llarg termini.
Fora desitjable que la pandèmia que estem vivint, i que justament ha demostrat l’essencialitat de la cultura, que sigui el motiu per valorar el talent de casa nostra i el leitmotiv per generar un canvi per donar respostes a les necessitats presents dels creadors i per traçar camins més esperançadors de cara al futur.
