Hi ha una frase que cada vegada em costa més escoltar: "Ara tothom té TDAH". Normalment es diu amb aquell mig somriure de qui pensa que està dient una veritat incòmoda, però en realitat està repetint un prejudici molt vell amb paraules noves.
Ho hem vist moltes vegades. Quan una realitat invisible comença a tenir nom, diagnòstic i veu pública, una part de la societat no es pregunta quantes persones havien estat patint en silenci. Es pregunta si no estarem exagerant.
El trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat no és una moda, ni una etiqueta còmoda, ni una excusa per justificar-ho tot. El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament que pot afectar l’atenció, la regulació emocional, la impulsivitat, l’organització i la capacitat de sostenir tasques quotidianes. Pot començar a la infància i continuar en l’edat adulta. Però una cosa és llegir-ne la definició clínica i una altra entendre què passa quan una persona creix sent jutjada per allò que ningú li ha sabut explicar.
Durant anys, molts infants amb TDAH no han estat vistos com a infants que necessitaven suport. Han estat vistos com a nens maleducats, despistats, mandrosos, intensos, pesats o incapaços d’esforçar-se. I moltes nenes, especialment quan el TDAH es manifesta més des de la inatenció que des de la hiperactivitat, ni tan sols han estat detectades. Han passat per "desorganitzades", "massa sensibles" o "poc constants".
El problema no és només el diagnòstic que arriba tard. El problema és tot el que la persona aprèn sobre si mateixa abans que aquest diagnòstic arribi. Quan durant anys et diuen que no t’esforces prou, acabes pensant que potser és veritat. Quan et repeteixen que ets un problema, deixes de veure les teves dificultats com una necessitat de suport i comences a veure-les com una prova que vals menys.
I aquí apareix l’autoestigma. És aquell moment en què ja no cal que ningú et jutgi perquè ja ho fas tu. Et culpes per no arribar. Et compares amb persones que funcionen amb unes eines que tu no tens. T’exigeixes encaixar en un sistema que no està pensat per al teu cervell. I, quan no pots més, encara et preguntes què hi ha de defectuós en tu.
Això no és menor. El TDAH pot afectar l’autoestima, el rendiment acadèmic, les relacions, la vida laboral i la salut mental. També pot anar acompanyat d’ansietat, depressió, dificultats per regular emocions o una sensibilitat molt intensa a la crítica. No perquè la persona sigui feble, sinó perquè sovint ha crescut rebent més retrets que eines.
Per això em preocupa tant quan es parla del TDAH només des de la caricatura. Com si tot fos moure’s massa, parlar massa o oblidar cites. El TDAH també pot ser viure amb una ment que no s’atura, amb una dificultat enorme per prioritzar, amb una impulsivitat que després es paga amb culpa, o amb una necessitat d’estímul que sovint ningú entén.
I quan aquest malestar no és comprès, la temptació d’anestesiar-lo pot aparèixer. No totes les persones amb TDAH desenvoluparan una addicció, evidentment. Però negar la relació entre TDAH, impulsivitat, malestar emocional i consum de substàncies seria poc rigorós. En alguns casos, l’alcohol, el cànnabis, la nicotina o altres substàncies poden aparèixer com una manera d’aturar el cap, regular l’ansietat, suportar la frustració o poder funcionar socialment.
Això no vol dir justificar el dany. Vol dir entendre’l per poder intervenir millor. Quan una persona amb TDAH consumeix per calmar-se, per concentrar-se o per fugir d’una sensació constant de fracàs, no podem mirar només el consum. Cal preguntar-se què estava intentant regular, quines adaptacions no va rebre, quina ajuda va arribar tard i quin dolor s’havia normalitzat massa.
