Molt sovint, passegem davant llocs molt quotidians sense saber els misteris i secrets que ens guarden. Un exemple clar seria cal Guillemó d’Andorra la Vella, que recentment ha pogut fer renéixer la seva centenària façana esgrafiada, on torna a destacar la placa de marbre esculpida pel mestre Viladomat que recorda un fet històric important: mossèn Cinto Verdaguer va sojornar a la casa l’estiu del 1883. Unir aquestes dues característiques, la historicoartística i la dels fets històrics i etnogràfics rellevants adscrits en un bé cultural ho anomenem relat.
Malauradament, he de denunciar una mancança pel que fa a l’explicació del relat, tant en el camp de la història com en el dels estudis de l’art. Dit d’una altra manera, quan parlem de patrimoni històric, hem d’anar més enllà d’explicar les característiques tècniques dels béns mobles i immobles, per afegir-hi tot aquell llegat intangible que tenen afegit (fets històrics, tradicions populars, vincles emocionals de la comunitat...).
Ara bé, de tant en tant m’emporto una grata sorpresa. Sense anar més lluny, el vint-i-quatre de novembre passat vaig assistir a la inauguració de l’exposició ubicada a Sant Esteve d’Andorra la Vella, formant tàndem com gairebé sempre amb l’amic Robert Lizarte. La idea, forjada pels tècnics del Comú, amb la col·laboració dels de Patrimoni Cultural, és un exemple de bon relat. Per a la majoria del públic,
Sant Esteve amaga molts secrets que intentaré desgranar.
El temple arxiprestal de la capital, a part de ser la parròquia eclesiàstica més important del país, va ser durant molts segles el lloc on es reunia el Consell de la Terra, antecessor remot del parlament actual.
Ho feia sota un gran porxo-comunidor que hi havia en l’espai exacte on ara es venera la imatge barroca de Sant Esteve. També s’hi custodiava l’arca dels sis panys, avui arraconada al despatx protocol·lari del síndic, a ca la Vall. L’antic Comú d’Andorra, avui escapçat en dues parròquies, també utilitzava aquest comunidor per a les seves assemblees. Per tant, més enllà de ser un temple obert al culte, també va esdevenir durant molt de temps la seu de les nostres institucions nacionals.
Important també és el seu llegat artístic, especialment romànic i barroc. La part medieval que es conserva de l’edifici és molt important. Per començar, a Sant Esteve hi ha l’absis romànic més gran del país, amb la característica que es complementava amb dues absidioles laterals, de les quals ens ha perviscut només una. També tenia unes excel·lents pintures romàniques de finals del segle XII que avui estan repartides entre el MNAC, el Prado i una col·lecció particular. Seria ideal, com a mal menor, reproduir-les in situ, com s’ha fet a Engolasters o les Bons.
Però és en el barroc on trobem la major part dels seus tresors. Malauradament l’antic retaule major va ser desmuntat, tot i que encara podem veure moltes de les seves peces repartides per l’església i la sagristia, com la imatge dedicada al patró titular. Per sort, conservem sencers in situ el majestuós retaule de Sant Joan Baptista i el de Santa Llúcia, aquest darrer més petit, tot i que no està gens mancat de mèrit. Llàstima que la seva ubicació actual no és ni de bon tros la més idònia, i més quan hi ha espais molt millors a l’edifici per ser-hi exposat. I la joia final, obra mestra del barroc andorrà, la trobem en el Quadre de les Ànimes, pintat per Joan Casanovas al segle XVIII, que actualment no està exposat, circumstància que s’hauria de resoldre amb urgència.
També hi va deixar petjada Puig i Cadafalch, un dels grans arquitectes del modernisme, atès que va redissenyar la portalada antiga, que avui ha quedat relegada a ser un accés lateral.
Molts secrets amagats en un sol edifici, i en podeu conèixer molts més en l’exposició, que restarà oberta a la mateixa església fins al proper dia de Reis.
