El mes de juny de 2013, el cap de Govern Antoni Martí deia:  “Soc conscient que hi ha temes de societats que alguna fórmula haurem de buscar, perquè de la mateixa manera que en aquesta Cambra, i nosaltres ja ens vam expressar, i votant negativament uns supòsits raonables –ho dic també avui–, sobre l’avortament. Això són temes de societats que tardarem més o menys però tornaran a venir en aquesta Cambra (...) Jo penso que aquí hi ha una gran feina a fer dins de la discreció, també dins de la lleialtat a la institució, que ens vam dotar tots el 93, i del respecte als coprínceps i alguna fórmula haurem de buscar”. 
En el mateix debat, el president del grup parlamentari de DA, Ladislau Baró, responia al conseller de l’oposició Jaume Bartumeu: “Això no vol dir que no comparteixi amb vostè i amb el que ha dit el senyor cap de Govern, ja que la societat andorrana és cada vegada una societat més laica i que, bé, hi ha tota una sèrie de temes, (...) poden haver-hi determinats plantejaments que facin doncs, bé, efectivament el model de Coprincipat pel qual des del Grup Demòcrata, per descomptat, però pel qual sembla ser que aquí tots apostem, que cal mantenir, té una sèrie de particularitats. Té una sèrie de particularitats, té una sèrie d’exigències, això no vol dir que aquestes exigències ens hagin d’obligar a tancar els ulls a la realitat, però sí que vol dir que les hem de tractar amb una prudència i una cautela bé, suplementàries”.
El 2013 DA no va voler que al Consell General es debatés –i es votés– la despenalització de l’avortament i Jaume Bartumeu els va dir que havíem saltat una frontera, “que havíem saltat un pas i que ens estàvem començant a posar en qüestió tots plegats un principi constitucional com és que el legislatiu no està limitat, no té topalls i no ha d’admetre vetos”. I qualificava la política de DA com un exercici de contorsionisme.
Tretze anys després no hem avançat ni un mil·límetre. DA, imitant els ciclistes de velocitat quan fan surplace no s’ha mogut del lloc. El senyor Ladislau Baró –abans parlamentari, avui ministre– sembla l’actor que repeteix en un remake de pel·lícula carrinclona; prudència, discreció, cautela... Pitjor encara, ara s’inventa una “particularitat” al nostre model Constitucional: van a Roma a reconèixer que el topall no són els coprínceps, sinó el cap de l’Església catòlica. 
A Le Côté de Guermantes, el tercer volum de A la recherche du temps perdu, Marcel Proust relata les xerrades amb Robert de Saint Loup, jove oficial de l’exercit sobre el ensenyaments de l’escola militar. Saint Loup explica: "Ces opérations militaires, en dehors même de leur but immédiat, sont habituellement, dans l’esprit du général qui dirige la campagne, calquées sur des batailles plus anciennes." 
Uns paràgrafs més avall, l’autor objecta: “Tu me dis qu’on calque des batailles. Je trouve cela en effet esthétique (…). Mais alors, est-ce que le génie du chef n’est rien ? Ne fait-il vraiment qu’appliquer des règle ?"
On és el “geni” dels portaveus que calquen el vell raonament contorsionista? No en saben més que repetir, a vegades, mot per mot, els discursos de fa vint anys? Fins on volen continuar perdent el temps?
Les justificacions calcades a mi, no sé si a vostès, m’avorreixen i m’indignen. DA ha fabricat un dilema: persistència de les institucions versus dret de les dones. Diuen voler l’avortament i el Coprincipat, però, ai! tenen la seva prioritat.
No volen que els passi com l’ase de Buridan i des de fa dècades ja han triat: entre el pinso i l’aigua, menjaran pinso.