Entre el 19 de setembre i el 14 de novembre, Sant Julià de Lòria ha tornat a respirar art. L’Hotel Pol, antic refugi de memòria i ara espai viu de creació, ha obert les portes per acollir una nova edició del L’AndArt, i amb aquest, tot un país s’ha tornat a mirar des de dins. Durant dos mesos, l’art ha omplert passadissos, muntanyes i converses; ha transformat el paisatge i ha convertit la contemplació en experiència compartida.

Més de 8.000 persones han travessat les sales de l’hotel Pol, i moltes més han recorregut la ruta panoràmica, on les obres dialogaven amb la natura i amb el temps. Però el veritable balanç d’aquesta edició no són les xifres, sinó la manera com la gent ha viscut el projecte: amb curiositat, respecte i emoció. El que queda és la sensació d’haver format part d’una experiència col·lectiva que ha fet del país un espai de pensament, de convivència i de mirada compartida.
Sota el lema Pausa per continuar, el L’AndArt 25 ha volgut reivindicar el valor del temps lent, de l’observació i de l’escolta. Cada obra, cada espai, cada gest ha parlat d’aquesta necessitat d’aturar-se per comprendre. L’art, com la muntanya o com la memòria, necessita silenci i distància per poder desplegar-se. En una època on tot s’accelera, el L’AndArt ha proposat un altre ritme: el de la respiració, el de la mirada atenta, el del pensament que s’atura per tornar a començar.
El país convidat, Liechtenstein, ha aportat un diàleg subtil i profund amb Andorra. Dues geografies petites, dues cultures de muntanya unides per la mateixa consciència de mesura i intensitat. Aquest intercanvi ha obert nous camins i ha demostrat que la proximitat no depèn de la distància, sinó de la sensibilitat compartida.

El L’AndArt 25 també ha estat un espai de comunitat. Les visites escolars, els grups de gent gran, els estudiants d’art, els turistes i els veïns han compartit espais amb naturalitat i respecte. Molts visitants han sortit dient que havien mirat Andorra d’una altra manera. Potser aquesta és la millor definició d’un festival d’art contemporani: oferir noves formes de mirar allò que ja coneixem, recuperar la capacitat d’admirar allò proper.

Aquesta edició no s’ha limitat a mostrar obres; ha activat reflexions, silencis i diàlegs. Ha convertit un edifici en un organisme viu i el paisatge en un escenari d’idees. Les obres han parlat de memòria, de natura, de fragilitat, de transformació i de futur. Però sobretot, han parlat del que som quan ens aturem a pensar: d’aquell instant previ a tot moviment, on es decideix com volem continuar.

Cada edició del L’ANDART és una aventura col·lectiva. Neix del risc, de la confiança i d’una idea essencial: que l’art pot ser un llenguatge per explicar-nos com a país. Aquesta edició ha consolidat un model de biennal que no busca l’espectacle sinó la relació, que entén la cultura com un espai compartit, com un territori comú on la diversitat no separa sinó que enriqueix.

Ara que tanquem les portes de l’Hotel Pol i les obres tornen al silenci, el que queda no és absència, sinó rastre. El rastre d’un moviment que ha unit generacions i disciplines, artistes i públics, Andorra i el món. El rastre d’una experiència que ens recorda que la cultura no s’acaba: respira, muta i creix amb nosaltres. El L’ANDART 25 acaba, però el seu esperit queda obert. Cada edició és una pausa dins d’un procés més llarg: una constel·lació d’idees, paisatges i persones que continuen treballant, pensant i somiant. Si alguna cosa hem après d’aquesta biennal és que l’art no arriba per explicar res, sinó per recordar-nos que encara podem preguntar-nos-ho tot. I potser aquesta és la veritable força d’un projecte com aquest: mantenir viu el desig de continuar imaginant.
Aquest resultat ha estat possible gràcies al suport de tots els patrocinadors, institucions, col·laboradors i persones que, des de l’esforç discret o visible, han fet possible aquesta edició. Sense ells, el L’ANDART no seria el que és: una experiència viva que pertany a tothom.

Ens aturem un moment. Només un. Per continuar.