Tots els estiuejants emmagatzemem en el nostre record històries de terror relacionades amb el menjar. Les tenim tan assumides que les incorporem en el paquet: les vacances no serien el mateix sense una intoxicació alimentària, una nota d’infart o una ensaladilla de marca blanca camuflada. Una cosa són les cartes i l’altra els plats a taula. Calamarsons descongelats amb oli Repsol, vieires del mar del Nord rebatejades com zamburinyes o filets que tenen un aspecte pitjor que la melsa acaba d’extirpar d’un velociraptor. En els llocs més turístics els preus sembla que incloguin comissions a Santos Cerdán. A Eivissa i a Formentera, dues persones poden pagar més de 100 euros per unes minisardines, sis gambes Pescanova més velles que Rodolfo Langostino, una amanida i dues clares. I cap luxe, perquè les cadires poden ser de plàstic amb publicitat de Mirinda.
Els atracaments a mà armada adquireixen més notorietat en llocs com els chill out o els beach bar on els bandolers fan el seu agost. Són establiments que dinamiten la teva cartera i la teva flora intestinal, que no recuperes ni amb una ingesta massiva de Danacol. 
Allà, mentre un DJ et tortura amb música de consulta d’uròleg i el cambrer et rep amb un: “Hola noi!” encara que siguis l’avi de la Heidi o Matusalem, veus com a les altres taules serveixen arrossos capaços de matar d'un ictus Carlos Mazón, amanides que podrien destruir la capacitat armamentística de l’Iran, tapes infectes que estaven exposades des de la segona glaciació i un plat de la cua de toro que va acabar amb Manolete. Les esperes entre plat i plat són eternes, com si els comensals estiguessin revestits de la capa d’invisibilitat de Frodo Saquet a El senyor dels anells. Amb el que et cobren per dues cerveses es podria pagar el PIB de Costa d’Ivori.
Per si no fos prou, en aquests locals cal mirar el compte amb lupa perquè sempre intenten colar alguna cosa no demanada i que acostuma a ser de les cares o estranyes, com podria ser una ampolla de vi amb urani enriquit. I això que el pitjor acaba d’aterrar. Són els beach club, versió glamurosa de la guingueta amb youtubers, nadius digitals i futbolistes. Ampolles Magnum, llits balinesos, zones VIP, reservats i DJ que cobren una fortuna per perforar els timpans dels assistents. Els cuiners treballen amb uns ingredients més momificats que Tutankamon.
Ja sabem que l’estiu és un parèntesi on moltes coses estan permeses i perdonades, com les xancletes, els escots amb purpurina o els tirants de silicona del sostenidor. Però no s'hi pot incloure la gastronomia, perquè durant aquests mesos massa sovint és sinònim de malson.