El teu gran anhel

Quan vius en un cos d’adult, masegat pel tràfec de les experiències dels anys i abatut pel cansament de viure, t’adones d’una veritat: hi ha alguna cosa que anheles impetuosament. Un desig intens i repetit que et commou el cor i et porta al mal de l’enyorança per no tenir-lo en tu. És la infantesa.
Tot ha canviat. Les coses ja no són com abans. La pluja no fa la mateixa olor. L’aire no bufa de la mateixa manera. El sol no és el mateix. La teva vida ara és ràpida. Passa a molta velocitat i tu no te n’adones. La pluja et molesta. L’aire no saps que et toca. Al sol ni el mires ni l’atens. Tens altres preocupacions. I viure va quedar enrere. És una cosa del passat. Està lluny per a tu. Un record enyorat. En el temps de vida en què estàs, l’adultesa, no tens espais a l’agenda per pensar en això de viure.
Però encara que facis cas omís als batecs del cor, ell sempre et recordarà una vegada i una altra que aquells temps de la infantesa eren els temps de la veritat, on encara estaves despert, on havies entès la vida i et dedicaves a viure, explorar i crear des del teu poder infinit. Per aquells temps el teu cervell era l’engranatge més poderós de l’univers, una màquina perfecta capaç d’aprendre llengües en qüestió de setmanes, fer les reflexions més profundes que puguin existir, trobar les solucions senzilles als problemes més complexos, innovar, crear, manifestar, expressar, emocionar, atraure. Aquell nen que ara enyores era feliç, un gen autèntic nascut de la brillantor dels estels, un superhome capaç de viure entenent l’acte d’existir.
El patiment de la vida adulta t’alarma fins al punt que caus derrotat. I estirat a la teva ombra tornes a obrir els ulls de nou. Tornes a recuperar la consciència després de tants anys adormit i en letargia. I tot torna a començar de nou. Saps que has de tornar a la ment del nen per sobreviure a l’entorn. Tant és que hagis crescut en anys, que tinguis responsabilitats dures, que la vida et colpegi, que siguis adult, l’estratègia de supervivència segueix sent la mateixa: pensar i actuar com un nen, però ara adaptat al context de les responsabilitats adultes. I com pensa i actua un nen, un geni extret de la puresa de la vida?
De nen miraves la vida amb seducció. Eres valent, tirat endavant, emprenedor de nous camins. T’encantaven les novetats, experimentar, descobrir. No tenies por a res ni a ningú. Confiaves en tu més que en cap altre. Sabies que tenies recursos il·limitats i que podies aprendre a respirar, a moure’t, a mirar, a caminar sense l’ajuda de ningú. Eres un miracle de la vida. I tu sabies això. No donaves voltes a les coses. Et despreocupaves. Sabies que tot s’arreglaria. Que alguna cosa passaria. Tenies sempre fe. Eres persistent, no et rendies. Vas lluitar com un heroi per sortir a la vida. Més força que tu de nen no en té cap ésser. Si tornes a entendre això i vius serè, en pau, sense judicis cap a res ni ningú, en el temps present sempre, amb el teu poder creatiu, amb una personalitat segura i vivaç, amb ganes d’explorar grandeses i assaborir les seves sensacions, tornaràs a sentir-te nen i amb una consciència de bellesa davant la vida tot el teu món canviarà.
Et començaràs a trobar amb circumstàncies positives per a tu. Els teus desitjos et sortiran i seran una realitat. Pels rius del teu interior l’aigua baixarà lenta i dolça, i el teu ritme de vida serà sense presses i podràs, de nou, tornar a estar viu cada vegada que parlis, riguis, conversis, facis l’amor, mengis, caminis, observis, toquis, escoltis... estaràs despert en cada moment i instant i estaràs vivint de nou, per fi. El foc de la il·lusió tornarà a encendre una flama en la teva ànima i afirmaràs la vida en tota la seva essència per tornar a renéixer i començar a viure per segona vegada en la teva existència. En aquesta ocasió el viatge serà ple i pròsper, la vida feliç que tu et mereixes.