El teu rival

El teu rival ets tu, que no t’enganyin. Deixa de mirar cap enfora buscant adversaris que has de derrotar. Desperta. Obre ells ulls. No continuïs amb la ceguera. Oblida’t dels altres, escapa de la seva mirada i de la teva necessitat d’anar per ells, de competir contra ells.

La idea de la felicitat des del poder de guanyar i ser millor que l’altre és una mentida. Un engany al qual tots hem estat sotmesos. Un adoctrinament que comença a l’escola i que s’estén en la nostra vida quotidiana a través dels mitjans de comunicació i dels rituals socials. Una farsa que tapa la teva veritat existencial com a individu i que t’hipnotitza fins a fer-te creure que l’única forma de viure és per mitjà de la lluita i batalla contra els que t’envolten.

El sistema capitalista proposa un sistema de vida humà que representa i reflecteix tots els seus principis materialistes d’una economia productiva i consumista. És a dir, que les lleis que maneguen l’economia del lliure mercat del capitalisme estan adaptades d’igual forma a la nostra vida humana en les nostres relacions socials. Si amb els diners l’únic que importa són els beneficis, i per això has de produir més i ser millor que l’altre competidor al mercat, generant un alt nivell de consum, en la vida social entre nosaltres també. Veiem al veí, al company de feina, a l’amic, al germà, al pare, al cap del treball, a aquella persona que no conec i me la trobo al carrer... com un rival al qual he de vèncer i ser millor. Ens han ficat al cap que hem de competir i competir els uns contra els altres, i que l’objectiu és ser millor que l’altre, vèncer-ho per així sentir-me poderós, i que amb el poder jeràrquic aconseguit em sento feliç. Però torno a repetir: és un frau. A la felicitat no s’hi arriba des de la guerra contra el de fora, sinó tot el contrari: des de la batalla contra el de dintre.

És un greu error concebre el concepte competir com una lluita externa. Competir hem de competir, perquè és un codi inherent a la nostra natura humana, ja que hem de viure i fer front a l’entorn, a l’ambient, al context, com feien els nostres avantpassats de la prehistòria. Llavors, la pregunta seria: ¿si hem de competir si o si per sobreviure a l’entorn, de quina forma hauríem de competir i contra qui hauríem de competir? La manera més intel·ligent de donar resposta a les circumstàncies limitants (problemes) en les quals et posa el teu context (la teva vida) seria augmentant el nivell d’efectivitat i millora del teu potencial humà. D’aquesta forma, el fet de lidiar amb les situacions problemàtiques que t’exigeix el teu ambient des del teu poder personal fa que la teva vida depengui de tu, mai dels factors externs. Ser millor amb tu, créixer, evolucionar, autoperfeccionar-se, desenvolupar-se un mateix és adquirir nivells alts de resolució davant els problemes. Si tu sempre estàs en millora, per moltes circumstàncies contràries que et vinguin tu sempre estaràs preparat per superar-les i adquirir la prosperitat i plenitud a la teva vida. En aquest sentit de la supervivència (física i emocional) com a principi existencial humà queda clar que autosuperar-se i competir contra un mateix, millorant constantment i sent la millor versió de tu, és la clau per tenir una vida de benestar i felicitat.

En un altre sentit, el de les nostres relacions socials, competir contra l’altre porta a les persones a viure des de dependències, necessitats i emocions d’enveja, ràbia, rancúnia, còlera... des de comportaments tan poc útils com la comparació freqüent amb els altres, la por a l’opinió dels altres, l’ambició i la cobdícia de superar els altres, l’autosabotatge amb un mateix o l’aferrament que els altres ens reconeguin. Viure així és ser esclau i mai lliure. Quan no has de viure per l’altre i vius per a tu competint i millorant amb tu mateix et sents realitzat i orgullós de qui ets, reconeixent i honrant la teva persona i la teva existència. A partir d’aquí tot és pau, felicitat, èxit i fortuna.