Qui no ha vist alguna vegada un Gauguin o un Monet, un Casas o un Meifrén? En trobaran probablement un –o més– a qualsevol museu amb pretensions. La gràcia, és clar, és que ara els podrem veure al costat de casa. I que amb l’excusa de Gauguin molts haurem descobert un Nesbitt i un Estes; i que a més de Casas hi va haver un Anglada Camarasa o, encara millor, un Barnadas; per no parlar de Torres García, i perdonin la ignorància. És veritat que, Claude Benet de banda, ben poques veus han qüestionat un projecte tan complex com perillós perquè era difícil, per no dir impossible, de dir-li que no, de tan legítimament llaminer com era, i perquè embarcar-s’hi hipotecava per al pròxim decenni, com a mínim, les arques de Cultura. El cas és que ja el tenim aquí i que ara el que toca és treure’n tot el suc i fer-ho a més des de la lleialtat i també des del realisme: tenim un equipament que fa uns anys no hauríem ni somiat. És clar que ens ha costat un ull de la cara –o un milió, despeses a banda, com hauria dit Marlowe– i que la ministra hauria de convèncer-nos que per vestir aquest sant no ens ha calgut despullar-ne algun altre que començava per Radio i acaba per Andorra. També haurem de consensuar com en mesurem l’èxit: si ens entossudim en el nombre de visitants no ens en sortirem. Les 50.000 entrades anuals que es va marcar la direcció sonen a utopia: tocarien a 160 cada dia d’obertura, trinco-tranco, en un any de 310 dies laborables. I només cal recordar que les tres primeres jornades, boom inclòs, hi van desfilar 400 visitants. No és que siguin pocs, però a aquest ritme el còmput anual amb prou feines superaria els 40.000. Rumiem-hi, sí. Però abans que res, passin si us plau pel Valira.
