El ‘tiburón’

El pare s’ha comprat un tiburón. Després de l’accident de moto ha perdut força al braç i ja no pot girar el volant del cotxe amb la destresa d’abans. Les maniobres per aparcar el vell Peugeot 404 el deixen baldat, girar a dreta i esquerra en sec requereix una forma física que, ara, no passa per bons moments. En acabar les visites domiciliàries de la tarda està adolorit i molt cansat, no val un duro, com diu ell. Al garatge Central li han assegurat que un cotxe amb direcció assistida solucionarà el problema. El Marcel, l’amo, li ha proposat l’automòbil perfecte: un Citroën DS, bé, un tiburón. A mi no m’acaba de fer el pes, em recorda als que van travessar l’avinguda Carlemany quan, de nena, ens va visitar el copríncep De Gaulle. Les monges del col·legi de la Sagrada Família de les Escaldes (encara es deia així) ens van col·locar, amb banderetes andorranes, al davant de la munió de gent que esperava per rebre’l. La idea era agitar-les ben fort per saludar-lo, però la velocitat de la comitiva d’automòbils de color negre em va espantar i amb prou feines vaig moure la mà. Imposaven força aquells monstres marins!

A l’estiu, la moto li anava molt bé per circular entre les cues de cotxes que es formen a Andorra amb l’arribada dels turistes, una invasió necessària i insuportable alhora. Ara no sé com s’ho farà. Amb paciència, suposo, en té molta. Jo, en canvi, no puc amb els estiuejants. La massificació m’incomoda, m’indigna. No porto bé que em parin pel carrer per demanar-me informació com si fos la guia d’una agència de viatges. Fa uns dies, una senyora em va preguntar: escolti, on és el Gran Basar? Érem al mig de l’avinguda, vaig mirar-la seriosa, vaig estendre el braç en direcció a l’est i li vaig respondre: allà recte, a Istanbul.  

El pare em diu que soc massa jove i que el temps em farà més tolerant. És cert que tots dos anem canviant, els turistes i jo, vull dir. Habitualment, les preguntes són més raonables: el Prisunic, el Transbord, el Pyrénées, la Casa del Formatge... De vegades em demano fins on arribarem, estan obrint carrers nous cap a l’obac. Hi ha rumors que faran un supermercat enorme i, és clar, serà súper barat. Quina bogeria! A més, li diran Andorra 2000. No em fa gràcia la genialitat futurista del nom, gens ni mica! M’imagino els turistes demanant-me pel llunyà any 2000.

Avui, diumenge, ens porta a fer un tomb carretera amunt fins a Encamp, o potser arribarem al Pas de la Casa. Vol que el provem, li agrada ensenyar-nos les novetats i explicar-nos-les. És de color blau i té un aire més modern, fa patxoca. Res a veure amb la solemnitat del negre dels vehicles oficials francesos. Parem atenció a tots els detalls, no podem defraudar-lo. Sovint penso que hauria estat un bon mestre d’escola, m’hauria agradat estar entre les seves alumnes. Ens mostra l’interior ampli, els seients còmodes, la visió panoràmica... A més, fa l’olor especial dels cotxes nous. Tot plegat ens deixa meravellats. Però, el súmmum arriba quan s’engega, no us ho podeu ni imaginar: l’enorme artefacte s’enlaira. Primer, i amb un soroll hidràulic, s’aixeca la part del davant i més tard la del darrere. Un cop iniciada la marxa, flotem per la carretera amb una suavitat desconeguda, en pocs segons hem oblidat l’estimat 404.

Pobret Peugeot, se l’ha cruspit un tiburón!