Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de JPeruga

Joan Peruga

Historiador i novel.lista

 

 

El Tom i jo

El Tom i jo




Quan vas arribar a casa et vaig deixar les coses ben clares: aquí tenim uns horaris, unes normes de convivència i procurem fer dieta saludable. Em miraves amb el posat entre circumspecte i distant que és un tret distintiu de la teva família. Existeixen, vaig continuar seriós, algunes línies vermelles que no s’han de traspassar, per exemple no podràs pujar mai –ho has entès? mai!– als sofàs del menjador, sobretot al que hi ha davant del televisor. És el nostre sofà. I no vinguis amb moixaines i camàndules. He estat molts anys professor i conec totes les estratagemes dels joves com tu per saltar-se les normes (com aquell alumne a qui el gos se li menjava cada trimestre una impressora).
Passades unes setmanes, no només pujaves al sofà, sinó que dormies unes migdiades sonores (i sovint oloroses) estirat a sobre meu. Trenta-tres quilos de bòxer sepultant la meva escanyolida humanitat. “D’acord, murmurava per no despertar-te, avui t’ho permeto perquè estic de bon humor, però t’asseguro que demà no puges al sofà com em dic Joan!”
Al principi eren uns quilos menys perquè et vam rescatar de la gossera prim i defallit. T’hi havia aparcat una parella que no podia cuidar-te i ho vas passar molt malament. No sabies viure sense el caliu d’una llar. Ben aviat tampoc jo podia imaginar la vida sense les baves que m’humitejaven els mitjons i sense la mirada perspicaç, i un xic trista, que em seguia a tota hora.
Enyoro les estones que em treies a passejar. Agafaves la corretja i venies al despatx per fer-me aixecar el cul de la cadira i arrencar-me de l’ordinador. Teníem els nostres racons secrets. Unes feixes a la Margineda, un paratge al rec del Solà, una tartera a Sant Vicenç d’Enclar... I allà hi passàvem llargues estones en silenci, només interromput de tant en tant per la murga de les meves cabòries i discursos tronats.
Demostraves tenir santa paciència i m’escoltaves amb l’esperança que em decidís a fer una mica d’exercici amb la pilota de tennis o el pal que havies trobat al bosc. Van ser alguns dels millors moments que he passat els darrers anys. Seia en un tronc abatut o en un roc, amb tu estirat al meu costat, i mirava. Simplement mirava els núvols, els arbres, els ocells, les roques i la llum del capvespre que s’anava apagant. Recuperava la lentitud de les hores. No sé què hauria estat de mi i de la meva producció literària, ben minsa, sense aquelles estones de pau viscudes plegats.
Aquesta setmana fa tot just tres anys que vas marxar. Recordo la nit que em vaig acomiadar de tu, amb una conversa serena per confessar-te que, malgrat haver estimat sempre els animals, no sabia que és precisament aquest amor el que ens fa més humans, unes persones íntegres i plenes. “Fins que no s’estima un animal, una part de la nostra ànima resta adormida”, va escriure Anatole France.
L’endemà teníem hora al veterinari i intuïa el seu diagnòstic i el consell que l’acompanyaria. Em vaig quedar tota la nit al teu costat, quiet i en silenci, igual que havíem fet tants cops a la Margineda o a la vora del riu de Sant Vicenç. Bé, igual no, perquè tu respiraves amb molta dificultat i jo tenia un nus dolorós a la gola.

Comentaris: 2

Comentaris

Preciós i molt emotiu. M’has arrencat una llàgrima. Pensa que vas tenir sort de poder-te acomiadar del teu company i fer el dol per poder tirar endavant. Jo vaig perdre la meva gosseta Lila al Madriu fa quasi dos mesos i estic vivint un malson. Una abraçada i gràcies pels teus escrits.

Gràcies Teresa. Una abraçada!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic