Aquest cap de setmana passat vaig participar en el Tomb Lauredià. Era la primera vegada que ho feia, encara que ja havia pres part en altres “curses” de muntanya, no gaires, però alguna sí. M’hi vaig apuntar sola, per guanyar-me el dinar de dissabte, al circuit mitjà. Vaig anar a l’aventura, a conèixer nova gent i nous camins per a mi que encara amaga aquest país. I sí, em vaig guanyar bé el dinar i m’ho vaig passar genial.
Us preguntareu per què coi us vinc a explicar tot això, oi? Doncs perquè hi ha tombs i tombs, i el Lauredià em va semblar diferentd’altres esdeveniments d’aquest tipus. L’ambient era fantàstic, i gens competitiu. Encara dubto que algú volgués guanyar. Com a mínim a la sortida del circuit mitjà semblava que ningú volia ser-ne el vencedor, no hi va haver ni empentes ni corredisses, i l’amabilitat ho dominava tot. I això, llastimosament, es troba molt a faltar, ja no només en altres esdeveniments a la muntanya, sinó en el dia a dia en general.
Al final del recorregut, l’últim quilòmetre més o menys, el vaig fer al costat d’un senyor –no vam intercanviar noms, però sí experiències– que em va confirmar les sensacions. Es veu que amb la seva parella han deixat de participar en altres travesses justament per això, per aquesta competitivitat extrema que es respira i que organitzadors i voluntaris et tracten com si tu, que vas a gaudir de l’esdeveniment i la muntanya i no a guanyar, fessis nosa.
No només destaco l’ambient i amabilitat entre els participants. També la dels voluntaris del Tomb Lauredià. I els avituallaments, fantàstics, amb somriures i ànims, aigua i fruita fresca i seca per reposar forces.
Tot plegat va fer d’aquesta 11a edició del Tomb Lauredià una delícia. Malgrat la suada, i el mal a les cames, només creuar la línia d’arribada ja vaig pensar que l’any que ve hi tornaré.
