Segons la Wikipedia, el biaix de confirmació és la tendència a afavorir, buscar, interpretar i recordar la informació que confirma les creences pròpies o hipòtesis, donant desproporcionadament menys consideració a possibles alternatives. Es tracta d'una mena de biaix cognitiu i un error sistemàtic del raonament inductiu. Les persones mostren aquesta tendència quan reuneixen o recorden informació de manera selectiva, o quan la interpreten esbiaixadament. L'efecte és més fort en publicacions amb contingut emocional i en creences fermament arrelades.
Aquest concepte fa temps que es troba entre nosaltres i, particularment fa poc, es va posar molt de moda, sobretot amb les xarxes socials. L'algoritme, basat en les nostres cerques quotidianes, ens mostra cada vegada més el que és afí o té a veure amb les nostres pròpies creences, i això, com ja bé sabem, és una arma molt perillosa. Perquè ens crea una falsa sensació de seguretat, de tenir raó en tot el que pensem i a l'única cosa que condueix això és a la radicalització del pensament. Estem perdent la capacitat d'analitzar el que succeeix i, per tant, ens allunyem cada vegada més de certa empatia necessària per a comprendre que pot ser que no estiguem en el correcte o, si més no, que els altres tenen el mateix dret que nosaltres a tenir raó i a pensar distint. I el més important, el biaix de confirmació ens ratifica, falsament, que mai ens equivoquem, encara que moltes vegades no tingui a veure amb nosaltres, sinó amb les persones que triem, i l'exemple més clar són els partits polítics. Un exemple que està sobre la taula ara mateix i encara que no tingui a veure amb Andorra, és Espanya. PP i PSOE es barallen per a veure qui té més casos de corrupció. I com era d'esperar, els seus respectius seguidors s'escuden en les misèries dels seus contrincants amb la condició de no acceptar les seves pròpies. Ja sabeu, això de la palla en l'ull aliè. I és normal. Així tot és més fàcil. Perquè costa molt menys culpar que fer autocrítica i això, lamentablement, ho portem a tots els ordres de la vida i d’aquesta manera, sempre algú té la culpa dels nostres mals i nosaltres mai som responsables. Com el famós clixé de maleir a la falta de temps que no ens deixa fer res del que ens agradaria, com si les nostres realitats, amb els seus costats positius i negatius, no fossin conseqüència de les nostres decisions, la major part de les vegades basades en determinades prioritats. Però no. És millor culpar el de davant, és igual qui o quin sigui, per així continuar alimentant l'actitud adolescent de suposar-se una víctima de les circumstàncies. Primer, són els pares. Després, els mestres que ens tenen ràbia, les parelles, els caps i així una llarga llista d'etcèteres que sembla no tenir fi. Llàstima que així ens passi la vida sense que arribem a agafar el toro per les banyes... i que acabem fent responsable algú més de tenir el capot pintat de blau.
