A tothom ens passa, i ningú sap ben bé com trobar la manera de sortir del tema, trencar el cicle. No importen ni el poder adquisitiu ni el context personal. Res. En algun moment acabem atrapats a la teranyina del pes de la rutina. 
Luigi Pirandello fou un gran dramaturg italià que, entre d’altres temes, justament tractava aquest en la seva obra. Un relat curt que em va cridar l’atenció a aquest respecte, fou un anomenat El tren ha xiulat.
En resum, parla de la dura vida d’un típic personatge italià de principis de segle, que treballa a les ordres d’un capatàs poc agraciat i de qui els companys se’n riuen, amb una situació complicada de gestionar a casa, i sí, igual que la majoria de nosaltres, amb un sou de merda. Un personatge sotmès a una rutina terrible i angoixant, que anestesia i mata a poc a poc com algunes plantes carnívores. I tot d’una, el simple xiulet d’un tren nocturn de mercaderies ho canvia tot. Sí, tot. Aquell home desgraciat, amb una família que li absorbia l’energia, un cap que se’n reia, igual que els companys, que el maltractava per un sou terrible, passa a ser la persona més feliç del món per causa del xiulet d’un tren que trenca per complet el pes de la seva dura i fosca quotidianitat.
I si nosaltres fóssim capaços de fer xiular el tren? O millor, i si fóssim capaços de buscar i escoltar aquest xiulet? Vull pensar que avui estem millor que a principis del segle XX. Vull ser optimista. Ja sé que tenim polítics que en alguns casos potser obliden que, no només viuen, sinó que governen en un país de muntanya i cal aplicar alguns protocols de seguretat a temps perquè la gent no caigui en massa. Ja sé que hi ha caps incompetents per sobre de massa gent eficient que treballa sense poder prendre decisions. Ja sé que sembla que aviat hàgim de començar a viure en pisos semblants a les capsetes motlle que fèiem servir per jugar amb plastilina perquè alguns tenen massa poca empatia i massa avarícia a la sang.
Sí, tot això, ja ho sé. I també sé que una altra possibilitat factible, encara que sigui trist, és que estiguem abocats a una malaltia col·lectiva molt complicada que va més enllà d’idees polítiques. És necessari queixar-se de les coses que funcionen malament i que necessiten correcció i arribar al punt a on sigui necessari perquè se’ns restitueixi tot allò de què hauríem de disposar per tenir una vida digna i en condicions. Ara, si ens enverinem amb allò que ens enutja, vingui d’allà on vingui, la ira, la ràbia, el malestar general ens consumirà a poc a poc en forma de qualsevol afecció sanitària que coneguem. Per això considero que és clau que, avui més que mai, fem tot allò que estigui a les nostres mans per cuidar la salut mental individual i col·lectiva. Aquesta seria una manera de fer xiular el tren. Pensar a fer alguna cosa diferent quan sortim amb els amics, res gran, pensar a fer servir paraules diferents, plantejar diferents perspectives sobre les coses que passen, vestir diferent de com ho faríem normalment, trucar a algú de qui fa temps que no sabem res, demanar alguna cosa diferent al bar, obrir la porta del lloc on vivim amb l’altra mà, seure i escoltar l’entorn, qui sap quina cosa podria funcionar de tot el cúmul infinit de possibilitats que tenim. 
Jo, per exemple, encara que m’estimo les meves rutines, i soc el primer que hauria d’ampliar horitzons, he començat a apuntar, abans de dormir, quines de les coses que passen durant el dia són diferents de les que van succeir ahir. Pel que fa a les rutines d’estudi, intento invertir-les, o fer combinacions aleatòries dels exercicis per cada instrument quan noto que estic estancat, busco creativitat a l’hora de treballar les tècniques. 
Com a propòsit d’any nou, m’he plantejat aconseguir aquest equilibri entre mantenir les meves rutines i adquirir hàbits diferents. Us desitjo un bon 2026 i que sentiu el tren xiular a la vostra manera!