La connexió ferroviària d’Andorra amb els països veïns, especialment amb Espanya, és un tema recurrent però que darrerament, amb el naixement d’Andrail, s’ha fet molt més present. A principis de desembre del 2022, en una compareixença al consell general, els ministres Víctor Filloy i Jordi Gallardo, acompanyats del director de Mobilitat, Jaume Bonell, van exposar els resultats de l’estudi de possibilitats d’obertura de la xarxa de mobilitat andorrana. I el tren no entrava en les prioritats contemplades pel Govern a curt termini. Gallardo va justificar-ho pels elevats costos que suposaven els projectes, uns 700 milions la connexió amb la Seu i entre 1.500 i 4.000 milions la connexió amb França, i pel “gran impacte” que podia suposar a nivell mediambiental. “Veiem difícilment abordable fer aquest tipus d’inversió ferroviària”, va afirmar Gallardo, deixant clar que l’Executiu no havia pres cap decisió en ferm i que si els veïns apostaven pel tren, “seria poc intel·ligent no mirar d’embrancar-s’hi”. Ara bé, tres mesos després i a les portes d’unes eleccions, sembla que tot es veu diferent. La majoria de partits es mostren favorables al tren (veurem als programes quin grau de compromís i si a curt o llarg termini) i el més sorprenent: el cap de Govern fa bandera que no és que tan sols s’estigui disposat a pagar els costos d’una línia interna, és que fins i tot hi ha voluntat d’invertir fora de la nostra frontera! Què ha canviat? S’han rebaixat costos i impacte i no ens n’hem assabentat? Canvi de prioritats? A partir del 2 d’abril suposo que sabrem si tot són promeses electorals o hi ha voluntat real de mirar més enllà d’heliport, aeroport i carreteres.
