Dissabte va tenir lloc la 19a edició de les Trobades Culturals Pirinenques. Organitzades com a punt d’unió entre unes quantes associacions culturals i científiques (entre les quals es troba la nostra Societat Andorrana de Ciències) enguany tractava dels recursos naturals del Pirineu. Com sempre en aquestes trobades, ponents que provenen de totes les àrees culturals i lingüístiques que voregen la serralada van intervenir, tractant la temàtica des de diferents punts de vista i cadascun amb la seva sensibilitat pròpia.
Un dels temes que es va poder notar vas ser aquell de la serralada del Pirineu vista no com a barrera, sinó com a punt de reunió entre la seva gent. Segons com es vulgui mirar, podem trobar a vegades més en comú entre pobles de costat i altre de la serralada, que entre aquests mateixos pobles i els grans centres urbans de la plana que tinguin més a prop. Un exemple podria ser les qüestions de la manca d’infraestructures de transport i vies de comunicació, fenomen que dificulta el ple desenvolupament econòmic de les regions pirinenques tant a França com a l’Estat. En correlació amb això trobem, novament a totes dues bandes de la muntanya, una pèrdua de la població més jove, que fins i tot en aquest segle XXI que ens ha tocat viure segueix havent de marxar de casa per estudiar. Val a dir que molts no hi tornaran més fins a la jubilació, obligats a buscar la feina altament qualificada a què aspiren allà on es troben els llocs de treball: als centres urbans de la plana, com ara Tolosa o Barcelona.
Tal com les diverses comunicacions al llarg de la Trobada van fer palesa, aquest fet no és neutre pel que fa a les activitats econòmiques que es poden desenvolupar ja en les regions de la muntanya. Activitats relacionades amb la muntanya i l’esquí venen a l’esperit, com és lògic. Però la seva organització planteja reptes pel que fa a l’encaix amb la natura. Com es pot cuidar bé el medi ambient, tot i acollir caravanes senceres de potencials clients? Amb, a més, les dificultats relacionades amb un ús no gaire sostenible dels vehicles de motor com a mitjà de desplaçament, i les massificacions que es produeixen en dates concretes i que fan que l’experiència no sigui gaire bona, ni per als habitants de les nostres contrades ni tampoc per als visitants.
Aquesta és l’equació que haurem de resoldre entre tots. Queda clar que, tenint els mateixos problemes de banda i l’altra, la recerca de les sinergies pot ser un bon recurs no tan sols per conèixer els veïns i enriquir-se amb el seu contacte, sinó també per resoldre problemes molt reals i presents en els territoris de la muntanya. 
Aquesta sinergia es pot trobar en una diversificació dels mitjans de comunicació. S’ha parlat a bastament de l’interès que podria tenir per a Andorra el fet de disposar d’una via de tren. S’ha parlat menys, malauradament, de l’interès que ens podria representar tenir la connexió de tren no amb el sud, sinó amb el nord. La diferència té la seva importància: recordem que a l’Estat del sud els trens van amb una amplada de via diferent de tota la resta del continent. Amb la via de l’amplada que es fa servir a França, els combois poden circular per les vies italianes, alemanyes, suïsses, etc.
L’opció del tren amb via europea ens obriria una connexió amb tota la resta del continent, a través d’un mitjà econòmic i de baixes emissions, capaç de transportar tant passatgers com també mercaderies. D’una banda, es podria facilitar l’obertura de nous mercats turístics, i la connexió entre les diferents regions turístiques del Pirineu. Proposar certa oferta turística té un valor innegable, però poder oferir una oferta combinada té un atractiu molt superior. De l’altra banda, el transport de mercaderies directament des dels principals ports de contenidors ens permetria un estalvi de costos i un augment d’oportunitats de què no disposem fins al moment.
Us imagineu un servei de tren d’alta velocitat des de l’estació d’Andorra-Pirineus fins al centre de Brussel·les?