Per a la generació de la sèrie Vacaciones en el mar, un creuer era les tovalloles doblegades en forma de cigne, els espectacles de varietats, el sopar del capità, els balls en grup, visitar llocs a toc de xiulet i divertir-te per decret llei. Un exercici que no podia compensar aquell protagonista bevent un Bloody Mary a la popa mentre el sol es posava a l’oest.
Però, com amb els avions, hi ha creuers de baix cost i d’altres d’alt nivell, com el MV Hondius, conegut pels casos d’hantavirus. Un vaixell capaç de creuar el pas de Drake, una de les travesses més dures del planeta, i d’anar a llocs que semblen trets d’aquelles novel·les d’aventures d’Emilio Salgari, com les illes Sandwich del Sud, Tristán da Cunha, Santa Elena o illa Ascensión. És que a qualsevol que tingués 25.000 euros per gastar en unes vacances, li hauria agradat sentir-se com el darrer explorador dels oceans tenint bufet lliure, begudes incloses, aigua calenta i llit king size.
De fet, aquesta és la gran especialitat de la nostra societat: domesticar el risc i vendre-te’l embolicat amb paper de cel·lofana i un llacet. Fins que un dia tot el muntatge se’n va en orris i el creuer de somni es transforma en un malson per una cosa tan antiga com la humanitat.
El viatge es va convertir en una nova versió, de les diverses, de L’holandès errant, el vaixell fantasma condemnat a vagar per sempre pels oceans del món. El veler és atalaiat a la llunyania, de vegades resplendint amb una llum fantasmal. Frederick Marryat, en el seu llibre permetia al capità de baixar a terra cada uns quants centenars d’anys per provar de trobar una dona amb qui compartir la seva maledicció. Als passatgers del MV Hondius els que havien de llençar-los un salvavides, els polítics, es van llençar les coses pel cap. Aquesta sí que és una maledicció.
