Celebràvem ahir un altre aniversari de la Constitució, el 24è, una data en què principalment s’ha de posar en relleu la importància que Andorra disposi d’un text que, en general, no té res a envejar als dels països més avançats democràticament i que va ser aprovat per una amplíssima majoria de ciutadans. Als més joves, que sempre han viscut sota el marc constitucional, els pot semblar una cosa natural que el país tingui una Constitució moderna i totalment homologable amb els països de l’entorn europeu. En una data com la d’ahir no s’hauria d’oblidar, però, els grans esforços que van ser necessaris per arribar a un consens entre les tres parts negociadores, una cosa que en alguns moments fins i tot s’entreveia com impossible. Ni tampoc s’hauria d’oblidar que hi va haver sectors molt reticents fins a l’últim moment, dins del mateix país, que es tirés endavant un consens entre les parts. Per això, cada any s’ha de ressaltar, per damunt de tot, el valor que té la mateixa existència de la Carta Magna, que permet per fi a Andorra desenvolupar-se com a Estat social i democràtic. No es pot defugir, però, tot i que només hagi transcorregut un curt període de temps si es compara amb els segles d’història del país, la necessitat de fer un balanç del desenvolupament que s’ha fet del text constitucional. En aquest sentit es troba a faltar, més enllà de les habituals frases altisonants que s’acostumen a sentir en els discursos institucionals, una anàlisi aprofundida del molt que encara queda per fer per omplir de contingut molts dels articles de la nostra Carta Magna.
