“La música no són focs artificials, la música són sentiments.” Aquestes van ser algunes de les paraules amb les quals Salvador Sobral va agrair, ja fa més d’una setmana, el fet d’haver estat guanyador del Festival d’Eurovisió 2017, la final del qual es va celebrar a Kíev.

I no puc estar-hi més d’acord. Per descomptat que aquesta frase pot ser extrapolable a qualsevol gènere de l’art, només faltaria, i aquesta és una de les coses per les quals crec que aquest portuguès menut, amb actitud humil i sense més acompanyants que la seva veu, va donar una lliçó al món.

Sobral va demostrar que l’art és, o almenys hauria de ser, una altra cosa. L’art, per a mi, és comunicació. Amb més o menys discurs, això ja quedarà dins de les expectatives de cadascú, però, sobretot, emoció. I Portugal ens va revelar que es pot accedir als sentiments de la gent amb alguna cosa tan bàsica com les arrels. Aquestes que de vegades semblen quedar diluïdes entre la teranyina que cada dia ens teixeix la modernitat i la globalització, i que és palpable en veure les cançons que s’interpreten cada any a Eurovisió: melodies pop, buides o mancades d’individualitat i amanides amb tones de pólvora de colors i projeccions audiovisuals d’allò més innovadores. Però la música, el que es diu realment música..., bé, suposo que cadascú tindrà la seva opinió.

La realitat, i aquí m’aturo al mercat que em competeix, que és el de l’art visual, la sensació és que les galeries, els col·leccionistes i molts artistes estan immersos en el joc de veure qui la fa més grossa. Instal·lacions, performances (totes elles com més grans millor), justificades amb l’absolutament necessària explicació de l’“artista”, han pres el lloc de les obres que sense tanta parafernàlia potser diuen alguna cosa. I així, les escoles de belles arts es preocupen més per ensenyar com escriure un manifest que d’ensenyar a dibuixar, tal com denuncia la crítica d’art mexicana Avelina Lesper. Els recomano el vídeo de Youtube Misterios del arte sin resolver–Zona Maco 2013 (parte 2).

Al final, com en tot, l’única cosa important és tenir una bona història, alguna cosa sòlida per comunicar. La resta són purs efectes especials. Aquest any, Andorra ha tornat a la Biennal de Venècia amb un trosset d’aquestes arrels. Eve Ariza ens va mostrar en la seva instal·lació Murmuri que, si bé juga amb les normes no escrites imposades per aquest tipus d’esdeveniments, ja que són 9.000 peces, el conjunt convida a la reflexió. Convida al fet que l’espectador tingui un altre ritme, que s’acosti, que intenti escoltar el que cadascuna d’aquestes peces de ceràmica fetes a mà li suggereix. És tornar a tenir contacte amb les coses com es feien i es vivien abans, simples i properes.

Perquè, en definitiva, els focs artificials ens alegren la vista, però quan la pólvora s’acaba l’única cosa que queda és l’olor.