És possible que el nom de Javier Moscoso no us digui res, però a Espanya va ser una persona molt coneguda. Es va morir fa quinze dies i tothom coincideix que ha deixat un gran llegat. Us explico. El tal Moscoso va ser ministre de la Presidència del primer govern de Felipe González. L’any 1983, amb un IPC del 12%, se li va acudir compensar la congelació del salari dels funcionaris amb sis dies de disponibilitat personal. És a dir, va oferir-los temps en comptes de diners. La mesura, lluny d’emprenyar els treballadors, va ser rebuda amb satisfacció i, des d’aleshores, els moscosos, o dies personals que no cal justificar, s’han estès a nombrosos convenis públics i privats, fins al punt que la paraula ha quedat recollida al diccionari de la RAE. 
A un servidor, salvant les distàncies, li va passar una cosa similar. Quan vaig ser cap d’estudis al batxillerat de l’Escola Andorrana, els professors dedicaven un parell de tardes de la setmana a fer interminables reunions de coordinació, d’avaluacions... Alguns dies, un cop la feina estava ben enllestida, passava per la sala de professors i els deia:  us podeu organitzar la tarda de manera lliure i personal, i tothom sortia esperitat. Pensava que dels deu anys que vaig ser cap d’estudis la gent recordaria les meves aportacions als plans d’estudi, a l’organització del centre escolar o a la gestió dels conflictes entre els alumnes... però tothom em recorda per aquell temps regalat. En realitat no van ser mai més de quinze o vint minuts, però, suposo, que permetien als companys anar a recollir la canalla al cole, fer encàrrecs o simplement sortir a prendre un te o una cervesa. 
A mesura que et fas gran, cada cop es fa més evident fins a quin punt el temps és la cosa més valuosa que tenim a la vida. I ho és, precisament, perquè no es pot guardar en caixes fortes, ni emmagatzemar en bateries, ni reclamar quan l’has perdut... Se’n va irremeiablement, s’escola com l’aigua que intentes treure del pou amb un cistell de vímet. Per això és tan important valorar què fem amb el nostre temps. Dedicar-lo a les persones que estimem, a gaudir de les petites coses, a riure, sí, a riure molt... I, també, a no fer res. Sovint passo llargues estones mirant per la finestra: contemplo l’església de Sant Vicenç d’Enclar i observo com, en funció de la llum del dia, canvien els colors dels boscos que l’envolten. També miro els núvols. Des que sortia dos cops al dia a passejar el Tom, el nostre bòxer, soc un expert a mirar núvols. 
Quan arribava l’estiu, el savi xinès Wang es dedicava a comptar els estams de les flors de l’hibisc per donar una lliçó als deixebles. Què diríeu que els volia ensenyar? Potser pretenia inculcar-los el valor de la paciència o de la temprança, però a mi em sembla que el bo del Wang es dedicava a deixar passar el temps lentament, per mirar d’allargar-lo. Escric l’article al poble i fa massa calor per sortir a comptar els estams de les flors de l’hibisc del jardí. Me’l miro assegut a la taula de la cuina, amb la finestra oberta i una tassa de cafè a la mà. Gràcies a les pluges de la primavera, les flors tenen unes corol·les enormes, com antenes parabòliques que criden l’atenció dels pol·linitzadors més selectes. Estic tan mandrós que, fins i tot, la metàfora que acabo de plasmar l’he manllevat d’un article del Muñoz Molina. Així guanyo una mica més de temps per dedicar-lo a no fer res.