Fa dues setmanes, el basquetbolista Lebron James es va transformar en el màxim anotador de la història de l’NBA. La foto de la cistella amb què va aconseguir la gesta va fer la volta al món, però aquesta foto té un detall molt particular: de fons, podem veure tots els assistents a la graderia registrant el moment amb els telèfons mòbils.
El periodista del Marca Alberto Barbero va escriure un article sobre la cara B d’aquest moment històric que, per ser absolutament comú, hem transformat en normal. I el títol del seu article no podia ser més il·lustratiu: El mòbil és l’heroïna del segle XXI. I no estem parlant de superherois, sinó de drogues. Per què? Perquè en aquesta foto és gairebé impossible distingir una persona que no tingui un dispositiu a la mà per immortalitzar l’instant. L’únic que s’aprecia vivint el moment només amb els seus ulls es diu Phil Knight, amo i fundador de Nike. La resta? Mirant a través de les seves pantalles.
En l’article, el psicòleg Marc Masip reflexiona: “És una pena que deixem de viure moments tan especials per fer una fotografia, perquè resulta evident que no és igual d’una manera que de l’altra... i a més que rares vegades tornaràs a veure-la”. I és aquí on crec que rau una de les coses més importants. Quantes vegades tornes a veure una foto que fas amb el mòbil d’alguna de les teves vacances? Crec que tots sabem aquesta resposta. Llavors... Quina és la raó per la qual hem decidit suplantar a l’experiència veritable per tenir una sensació similar, però virtual, i que a més l’única cosa que fa és estimular el nostre ego, com si l’única cosa que ens importés no fos viure el moment, sinó poder dir-los als altres que vam ser aquí? Masip aprofundeix: “Tenim una necessitat de pertinença i admiració respecte al grup. Volem reconeixement, igual que succeeix amb els likes”. I continua: “No reviuràs el que no vas viure amb els ulls. Estem encantats amb el mòbil i amb les xarxes. A més pantalla menys abraçades, petons, empatia, mirades o comunicació real... tenim dificultat per a relacionar-nos”.
Crec que qualsevol de nosaltres signaríem cadascuna d’aquestes paraules. Encara que la paradoxa sigui que, fins i tot sabent-ho, continuem en la mateixa dinàmica de generar records, quan en realitat no ho són en el sentit estricte. I una mica em fa pensar que amb les fotos que simplement amunteguem en un dispositiu, passa una cosa semblant que amb els regals dels nens per al tió o els Reis Mags. Sembla que només els importa obrir caixes i passen de regal en regal sense donar-los gaire importància. I a les nostres fotos els passa una cosa semblant. Simplement, les col·leccionem, però com una unitat de mesura... “Vaig fer 1.500 fotos”. La realitat és que, de totes aquestes fotos, ens recordarem solament d’una vintena, si tenim sort. És una veritable llàstima que el valor dels records ja no es pugui mesurar a través de l’emoció.