A certa edat, les banyeres dels hotels tenen tant risc com una paradeta de fruita en una persecució de cotxes en una pel·lícula d’acció. O són massa altes o sovint no hi ha nanses on agafar-te quan rellisques, i els comandaments que regulen l’aigua poden ser tan sofisticats o tan complicats com intentar refredar, tot bufant, el reactor nuclear de Fukushima al Japó. A més de molts hectolitres, les banyeres aboquen residus sabonosos i, si són d’hidromassatge, consumeixen llum.
L’alegria hídrica en llocs on l’aigua és un bé escàs, contrasta amb els cartells que hi ha a les cambres de bany recordant que cada cop que fan una bugada es posa en perill el planeta, l’ecosistema, la fauna i la flora de l’Amazones, i que sobre el client, que no ha rendibilitzat prou l’ús de les tovalloles, cauran totes les plagues bíbliques, els cometes i els atacs de mongols, huns o qualsevol altra horda de bigotuts amb espases que es faran efectius en el cas de no complir amb la normativa vigent.
L’hoste es queda igual de desconcertat que si entrés a Zara i sonés una cançó de Fito&Fitipaldis. Potser seria de més utilitat col·locar sobre el lavabo un cartell amb una foto del vas d’aigua de l’artista cubà Wilfredo Prieto pel qual es van pagar 20.000 euros a la fira ARCO de Madrid i que estava a l’estand de la galeria espanyola Nogueras Blanchard.
El que passa és que a més d’un o d’una encara li donaria idees com la de crear el muntatge Excrescència humana resultat de la incomprensió artística postapocalíptica.
I entre com està la pròstata a certa edat i la dieta de la carxofa i els espàrrecs per a eliminar líquids acaben amb una exposició retrospectiva al MoMA de Nova York. O ingressats al servei d’urgències per deshidratació. Tot sigui per amor a l’art. I a l’aigua.
