El vàter

Hi ha massa gent que neix estrellada com el Frank Spencer de la famosa sèrie televisiva i d’altres que estan convençuts que porten una estrella a dins tot recordant aquella cançó de Bertín Osborne, abans de convertir-se en confessor de famosos i de viatjar al llunyà i perillós Planeta Calleja. I desitgen que l’estrella brilli encara que tingui el coeficient aerodinàmic d’una paret de Pladur i sigui més curta que la cua d’un torero. Per això no és estrany trobar-te diversos diaris espanyols amb la notícia que pots llogar els serveis d’un fotògraf o de més (en funció del teu nivell econòmic i també del teu grau de salut mental) perquè et persegueixi pel carrer com si fossis un personatge de la premsa rosa.

Et pot fotografiar quan vas a comprar xocolata a una de les noves botigues que s’han obert a Andorra la Vella, aterres a l’aeroport de Ciudad Real quan ho havies de fer al d’Andorra-la Seu d’Urgell, o surts a passejar el gos. Et creus un sindicalista anant a desitjar bon cap de setmana als que marxen a Salou, un ministre francès voltant pels comerços del Pas de la Casa per comprovar el preu del tabac, Tita Cervera de compres per l’avinguda Carlemany, un pilot de motos GP derrapant amb el cotxe abans d’entrar al garatge de casa seva, o una noia jugant-se la vida des d’un vuitè pis per una foto en un edifici de l’Eixample de Barcelona. Et sents actor oscaritzat, cantant d’èxit, astre del futbol o astronauta, que en aquesta vida hi ha gustos per a tot.

De fet, som com els paparazzi que persegueixen al famós però instal·lat al nostre cervell. Tenim l’exclusiva constant de tot allò que vivim i ho hem d’explicar al món sense que ningú es perdi un instant. Som la nostra pròpia condemna i som reporters de la nostra vida. I si mai no n’hi ha prou amb les autofotos, doncs es contracta un fotògraf o dos, o tres, i ja està.

El que no diu la notícia és si pagant una mica més pots donar-li un cop de puny al fotògraf, colpejar-lo amb un paraigües o arrabassar-li la targeta de la càmera mentre els badocs es pregunten com a la telenovel·la Pasión de gavilanes qui és aquell home objecte de desig fotogràfic.

I és que ara la fama ja no és només efímera, sinó també falsa, i si vols ser rei o reina per un dia, borbons a part que se’n van esquiar o a restaurants de tres estrelles Michelin quan el seu poble es manifesta per reclamar pensions dignes, doncs aquí pau i després la glòria, que és un retoc de Photoshop amb unes mides d’imatge 22,5 (amplada), 15 (altura) i 150 (resolució), perfil de color i proporció de píxels de disposició.

Ja deia Andy Warhol alguna cosa així com “en el futur qualsevol imbècil tindrà dret als seus cincs minuts de glòria”. Esclar que no et pots refiar gaire d’algú que anava a totes les inauguracions (o performances o happenings, en el seu llenguatge) de qualsevol cosa, fins i tot d’una tassa de vàter. I acompanyat per una munió de fotògrafs. Però és que cada cop hi ha més gent que només se senten importants si els veuen els altres. Encara que sigui a Instagram i asseguts en el vàter