El veí silenciós

Al meu veí el conec des de fa molt temps. Era un adolescent eixerit quan vam estrenar el pis, l’he vist créixer i fer-se un adult corpulent. El contemplo cada matí una bona estona, m’agrada l’aspecte ufanós de les primeres hores del dia. Ell no ho sap, ni tan sols s’ho imagina, però m’anima a llevar-me de bon humor i a ser positiva. Tampoc sap que em meravella com canvia de vestit en cada estació. Li he fet un munt de fotos i m’ha inspirat algun relat. M’ha fet companyia quan he guardat llit durant les amputacions dels peus, en uns temps difícils i inacabables. A més, és silenciós: cal obrir la finestra i parar l’orella per escoltar la remor de les extremitats en moure’s la brisa tènue del capvespre. És un amor i li estic molt agraïda. Ens separa l’asfalt del carrer, la vorera i el mur de granit que subjecta el jardí de la casa del davant, però estem molt units. Som amics. 

Els primers anys em va passar desapercebut malgrat que ja apuntava maneres amb la seva capçada arrodonida. No en sabia el nom i em dirigia a ell com “l’arbre”, però ara l’anonimat ha desaparegut i ha passat a ser “el til·ler”. L’esforç per posar-me al dia en qüestions de botànica està donant els seus fruits. En arribar la primavera llueix un fotimer de campanetes grogues que perfumen el meu dormitori. L’aroma s’escampa arreu i envaeix el pis. Bucòlic, oi? Tinc una sort que no em mereixo.

Darrerament, em preocupa la seva salut. Amb la calor extrema i la sequera de l’estiu feia mala cara. El color de les fulles va perdre intensitat i a l’agost ja eren seques i li van començar a caure. La verdor es va esvair com un fantasma a la penombra. Penso que tots dos vam patir moltíssim. M’imaginava que la sang, com la saba, en escalfar-se tant ens bullia i s’evaporava. Assedegats i convalescents, ens marcíem a poc a poc. Deu ser una mena de mimetisme estrany o simplement el canvi climàtic.

La tardor no va ser, ni de bon tros, com les d’abans, pictòriques i fascinants. Per sort, al gener els sants barbuts van fer caure una nevada forta. Es va vestir de blanc, un blanc impol·lut, gairebé polar. Esvelt i elegant, semblava que les branques nues s’enfilaven amunt com campanars d’església i tocaven el cel cercant els flocs més grossos. Una estampa magnífica que em va fer al·lucinar: el veia transformar-se en un d’aquells arbres altíssims que vorejaven el Valira de la meva infantesa. Tornava a ser la nena obedient que obria la finestra per airejar l’habitació del pis d’Escaldes, tot seguint les indicacions de la mare. Els trobo a faltar, ves! Allà també eren els meus veïns. Una filera espessa de pollancres creixia ben alineada a la banda dreta del riu fins al pont d’Engordany, les cases velles i les construccions noves s’acumulaven barrejades a l’esquerra. No em separava l’asfalt sinó l’aigua. El dormitori era molt fred, però pagava la pena la visió constant dels xops. Malauradament, la canalització del riu els va sentenciar.

Faig recompte dels arbres que han estat presents a la meva vida i que em tenen el cor robat: l’olivera del Freginal, on amagava els petits tresors infantils; l’ametller de la vora de la piscina, al qual li robava els ametllons abans d’hora; la carrasca de les Capellanies, que em servia de referència a les caminades de la tarda; el llorer de l’hort del meu sogre... Avui, contemplo pensativa el meu veí vegetal amb l’esperança que enguany l’estiu ens sigui benèvol.