Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Meritxell Mateu

Meritxell Mateu

Historiadora

 

 

El vel




No volia escriure res sobre aquest tema, ja que penso que des del minut 1 tant la problemàtica com les solucions estan identificades i sobre la taula.
He agafat l’ordinador i el teclat perquè des que van començar les classes, fa més de tres setmanes, alguna premsa del país en fa el seu fons de comerç dia sí dia també a cop de titulars. Reconec que em sobta, fins i tot em molesta, que donin veu quasi únicament a una de les parts, a la part que teòricament és l’afectada. Però potser és la part que té més interès per canviar les normes i els codis de convivència i de conducta del nostre país. I això únicament per una raó religiosa personal i individual. I aquest fet m’ha portat a pensar que sembla com si els mitjans que li donen veu volguessin contribuir a canviar la norma general per implantar la norma específica per a una minoria.
De fet, la història té com a protagonista una nena d’11 anys escolaritzada al Lycée i a qui la família fa portar des d’aquest inici de curs el vel, anomenat hijab.
El problema rau en el fet que la família sap perfectament que aquest centre té unes normes molt clares en aquest sentit. Cal saber que d’acord amb el concepte laïcitat, dins de l’ADN de la república francesa des de la separació de les esglésies i l’Estat el 1905, reforçat per la llei de la laïcitat del 2004, cap alumne pot entrar als lycées públics amb un senyal ostentador de les seves conviccions religioses o personals. Tampoc es pot dur barret, gorra o mocador al cap. És a dir, que ni vels, ni quipàs, ni turbants ni creus grans tenen cabuda als espais interiors dels lycées públics francesos. Al d’Andorra tampoc. I així queda explícitament escrit al reglament interior que tot pare, mare o tutor han de conèixer quan inscriuen el fill o filla al centre.
Tenint en compte aquestes premisses no hi hauria d’haver debat. És així i punt.
Al Principat tenim la sort de tenir tres sistemes educatius gratuïts on es poden inscriure els alumnes sense discriminació econòmica. Raó de més que em porta a pensar que la publicitat que estan fent alguns rotatius sobre aquest cas és desproporcionada o un xic esbiaixada.
Si la família, que coneix perfectament les regles del Lycée, vol, tant sí com no, que la nena vagi a l’escola amb vel, que la canviï de sistema educatiu. Per contra, si estima que la nena ha de seguir escolaritzada al lycée, ja en sap les regles: hi ha d’anar sense vel. No valen les desqualificacions ni prendre com a ostatges uns infants, no dur-los a l’escola expressament per no haver de complir la norma i forçar la part contrària a fer excepcions personals. Ans al contrari, saber ser i saber estar ens hauria de portar a totes i tots a trobar un terreny d’entesa. Un terreny d’entesa on la nostra societat compleix les normes per afavorir la convivència. Un terreny d’entesa on imperi el respecte vers la institució educativa i que eviti l’estigmatització de la nena en una comunitat educativa d’uns 1.200 alumnes.
A França, les alumnes tenen prohibit el vel als lycées públics, però sí que ho poden fer als lycées privats confessionals. És una altra opció. Així, seguint la frase d’un ciutadà d’Andorra en una xarxa social sobre aquest tema, “sortiré de la meva zona de confort” per prosseguir aquesta crònica.
Soc una persona creient i per damunt de tot molt respectuosa amb totes les creences. És cert que he estat formatada amb el concepte de laïcitat, fet pel qual crec, de debò i sense matisos, que guardar les creences religioses a l’àmbit de la intimitat de cadascú per facilitar la convivència de les nostres societats és bàsic.
M’agrada viatjar i descobrir altres cultures i altres maneres de viure i cada cop que he anat a visitar un país on l’islam és la religió dominant m’he posat el vel per entrar en monuments i en tots els llocs on era recomanat o obligatori, sense qüestionar-m’ho. Simplement perquè respecto les normes d’allà on vaig.
El debat és molt més profund i complex, amb arrels religioses, de gènere i de model social, però el que em costa acceptar a casa nostra, a Andorra, és que s’apreti per fer obtenir una excepció religiosa trencant les costures de la norma general que aixopluga la convivència social i cultural pròpies.

 

Comentaris: 1

Comentaris

No hem de deixar que ens imposin normes i cultura, de la mateixa forma que nosaltres no imposem les nostres quan hi anem.

Al cole es va seguint les normes, i tots hem sigut obedients amb la roba que es pot o no portar a escola.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic