Començo les vacances amb bones intencions: pensar poc, molta activitat, si pot ser manual. Abans d’arribar al destí, passo per un magatzem de bricolatge de Platja d’Aro i compro l’objecte amb què iniciaré el meu particular programa d’oci actiu.
L’assessorament de la noia és impecable, em demana quina superfície té la peça on vull instal·lar el giny. Comencem malament! Ja he de pensar, doncs, una mica menys de 20 metres quadrats; com la superfície dels nínxols que ens proposa una líder populista per resoldre el problema de l’habitatge a Andorra.
Fidel a la meva intenció de no pensar, obro amb molta cura i sense cúter la caixa, segurament he llegit malament i les pales estan al costat contrari d'on jo havia previst. El manual d’instruccions, amb profusió de pictogrames, és multilingüe: una dotzena d’idiomes. El responsable de vendes del fabricant probablement era supersticiós i ha prescindit de la tretzena, el català. Però me’n sortiré amb els pictogrames i els meus (pocs) coneixements d’anglès, boicotejaré les línies escrites en francès o en castellà.
Veient el que hi ha a la caixa no puc evitar pensar (coi estic de vacances!) en el ventilador de politges i corretges de la duana de l’Havana que mou el negre vell i cec a la novel·la L'illa en flames, de Josep Maria Mangot. Com serien els embalums per als ventiladors energèticament sostenibles caribenys? Quants treballadors es necessitaven per muntar-los?
El manual també diu el que has de menester: escala de tisora, tornavís, trepant, broques del 6 i del 8, clau fixa de 10... Molt bé! Tinc mania a les claus angleses, de fet a la meva caixa d’eines no n’hi ha cap.
Poso la ràdio per fer la feina més agradable. La casualitat, coincidència o miracle fa que posin una rumba de Gato Pérez, però el ventilador del qual parla és aquell moviment de la mà dreta del guitarrista que va inventar Peret, el dels palmeros.
Vaig fent. Primer, encara que el manual no ho indiqui, desmunto el plafó i després segueixo disciplinadament, sense pensar, l'Instructions Manual. Que bo que és no pensar! Ara posen les notícies a la ràdio, però no faig atenció, taral·larejo la cançó del Gato procurant no seguir el ritme, estic a dalt de l’escala, s’han d’evitar imprudències. Escolto el nom de Cristóbal Montoro i em poso en mode alerta. Què ha tornat a fer aquest tipus de veu desagradable i pinta repel·lent? Afavorir amics i cobrar –presumptament– per fer-ho.
La part mecànica de la feina és la més entretinguda, les connexions elèctriques estan dissenyades de manera que és impossible equivocar-se. Hi ha detalls innecessaris que poden despistar els bricoleurs de lletres, el cable de fase de la instal·lació vella no és blue, és grey. Però ens n'anem sortint, manquen els detalls finals.
Ha passat una hora i tornen les notícies. Un dels implicats és un antic secretari d’Estat d’Hisenda, un tal Miguel Ferre, ho pronuncien com paraula plana.
Recordo la rebuda que Toni Martí va fer a Rajoy i Montoro al riu Runer el gener del 2015. Després es van reunir amb el ministre de Finances de l’època, Jordi Cinca, i hi havia també el tal Ferre. Gent tan important perdent (?) dos dies per tancar un CDI amb un microestat? El conveni amb França el van signar dos ministres francesos i Cinca (a París), qüestió de mitja hora. La premsa espanyola va explicar la raó dels dos dies: la visita estava motivada perquè casos com el de l'expresident Pujol “no es tornessin a repetir”. El 8 de gener signen el conveni. Nou setmanes i mitja després la FinCEN treu la famosa nota. Casualitat, correlació o causalitat?
