Va de tòpics allò de dir “fins que no ets mare o pare no ho saps”. Però, com molts tòpics, és una realitat. És veritat que allò que es diu maternitat explota uns sentiments mai viscuts. Un amor i una estima d’unes dimensions que no has sentit per a ningú. Un patiment i una responsabilitat que, per molt que no ho vulguis, perduraran per sempre barrejats amb una felicitat inèdita. Tot aquest còctel de sentiments és, molts cops, una bomba que explota en plors, amb unes llàgrimes de regust dolç. Llàgrimes a què t’acostumaràs, perquè aquelles notícies de nens i, fins i tot, anuncis publicitaris que abans no centraven la teva atenció ara et fan plorar inesperadament. I el temps passa en un compàs que no para, com aquell gronxador que no s’atura mai, amb balancejos més suaus i d’altres de més forts. Aquell ésser que era pràcticament un vegetal que no interactuava obre els ulls i et reconeix, comença a dir les seves primeres paraules i, quan menys te n’adones, inicia el camí cap a l’autonomia. Aleshores, a aquell còctel se li afegeix el gel de l’Educació. I ho posem en majúscula perquè a la gran majoria de mares i pares és el que més ens preocupa. Pot ser un gel rígid o més flexible. Serà el que tu tries. I que difícil... D’això en dependrà el seu desenvolupament emocional, acadèmic i mental. I el gronxador es balanceja més i més amunt, i arriba un moment en què t’entra el vertigen. Però ets mare, pare, i no et pots permetre defallir. El títol de la maternitat et facilita uns poders de superheroïna. Aleshores, atures el gronxador per un moment, respires i tornes a empènyer fins que arribarà el moment en què decidirà baixar-ne i dominar ell el balanceig de la seva vida.
