Tenim una història farcida de personatges fascinants. Tanmateix, molts d’ells són encara molt desconeguts, tot i que en molts casos, la seva rellevància històrica ha estat molt important, tant dins del territori andorrà, com fora de les nostres fronteres tradicionals.
Un cas sorprenent és el d’Arnau de Castellbò, transcendental en la història d’Andorra, així com en la del Pirineu, essent un dels personatges més influents de la seva època, on va intervenir en gairebé tots els esdeveniments importants succeïts entre finals del segle XII i començaments del XIII, entre els dominis de la Corona d’Aragó, i la conflictiva Occitània d’aquell moment.
Arnau era descendent directe d’una noble família pirinenca, fidel des dels orígens, als poderosos Comtes d’Urgell, que van anar essent recompensats pels seus senyors en el decurs de tota l’alta edat mitjana. Un dels moments clau va ser l’any 1133, quan Ermengol VI va cedir als Castellbò el castell de Ciutat, que havia estat durant segles la residència dels comtes. El d’Urgell, acabava de conquerir Balaguer als musulmans, convertint-la en la nova capital, en detriment de la Seu i Ciutat, llunyanes ja dels seus nous dominis.
Sense desgranar detalls, els Castellbò esdevingueren una família poderosa a la regió nord del comtat d’Urgell. I més encara quan casaren a l’hereu Arnau, amb la pubilla dels Caboet, Arnaldeta, que era senyora de la Vall de Cabó, Sant Joan i Andorra, per infeudació amb els bisbes d’Urgell. És amb aquest matrimoni que començaran les disputes entre el mitrat i el Castellbò, per la supremacia del nord del Comtat d’Urgell.
Arnau va esdevenir, doncs, per matrimoni, en un dels senyors més poderosos d’Urgell, perquè a part del seu patrimoni familiar d’origen, va unir els dominis de la seva dona, amb els que tenia per herència de la seva àvia a la Cerdanya, deixant al seu enemic atàvic, el pobre bisbe d’Urgell, literalment envoltat pels territoris controlats pel Castellbò. Aquest és l’inici dels conflictes que, dècades més tard es resoldrien amb els Pariatges, però això és una altra història.
Les disputes amb els bisbes i el seu afany d’augmentar el seu poder i dominis, van dur-lo a casar la seva única filla hereva, Ermessenda, amb l’hereu del poderós comtat de Foix, unint-se les seves nissagues, i creant de retruc una aliança temible. Sobretot en contra prelats d’Urgell, que veieren com els seus feus eren sistemàticament atacats pels exèrcits dels Castellbò-Foix, arribant a saquejar salvatgement la mateixa Catedral d’Urgell.
Ambdós llinatges també van coquetejar descaradament amb el catarisme, més per habilitat política que per creences adquirides. No cal dir que una heretgia que postulava en contra del poder polític i material de l’església, que a més, s’estava estenent com la pólvora per Occitània i el Pirineu català, era una oportunitat d’or per posar més en escac als bisbes.
Arnau, com a home hàbil i astut, utilitzà tots els mitjans que va tenir a l’abast per reforçar els seus projectes. Per exemple, aglutinà a tots els trobadors que li seguissin el joc, especialment el famós (i terrible!) Guillem de Berguedà. Els sirventesos ofensius del qual, anaven dirigits com a dards enverinats contra els enemics d’Arnau, especialment el bisbe Arnau de Preixens.
Una vida fascinant que tingué un mal final. Després de mort, la inquisició aconseguí condemnar-lo per càtar, i els seus ossos, juntament amb els de la seva filla Ermessenda, van ser desenterrats i cremats, per esventar les seves cendres després. De res li va servir el seu poder en vida, ni el fet d’haver estat un dels consellers de confiança del mateix Jaume I. Però queda el consol que els seus enemics, no van poder derrotar-lo fins molt després del seu traspàs, i enterrament, al priorat de Santa Maria de Costoja, del que es conserven les ruïnes, al bell mig de la històrica Vall de Castellbò.