Fa temps que, com en el conte del vestit nou de l’emperador, una cort fascinada per la pròpia retòrica pensa que pot transformar la realitat amb paraules. En aquesta versió, qui desfila no és un monarca vell sinó una emperadriu segura de si mateixa, convençuda que pot vestir la crisi d’habitatge amb decrets i rodes de premsa.
En el nostre país, aquesta emperadriu no camina sola: l’envolta una majoria absoluta i una superconselleria que ajunta presidència, economia, treball i habitatge en un sol despatx. No és Sissí, l’emperadriu de les pel·lícules en blanc i negre; és una altra, amb agenda intensa i un seguici de sastres polítics i tècnics que juren que el nou vestit normatiu és impecable.
Resulta que la peça central del conjunt són una moratòria i un impost sobre la inversió estrangera que se’ns van presentar com una roba màgica: havien d’aturar la invasió d’inversors, rebaixar la pressió sobre els preus i donar aire al lloguer. Al principi, la cort repetia que era la tela perfecta per protegir els més vulnerables sense renunciar al prestigi del regne.
Les súbdites i els súbdits, com passa al conte, van preferir creure. Es va assumir que, si el palau deia que aquell vestit invisible era duríssim amb l’especulació i alhora modern i equilibrat, contradir-ho era confessar ignorància. Criticar el tall o el teixit semblava una falta de lleialtat institucional, i la vergonya d’aparèixer “despullada” de certeses va pesar més que el dubte raonable.
Ocorre que, amb el temps, les dades han anat arribant com aquell corrent d’aire fred que travessa el carrer mentre la comitiva avança. La inversió estrangera immobiliària no s’ha frenat, la recaptació de l’impost puja i el mercat de lloguer continua tens. Allò que s’havia venut com un escut s’assembla més a un aparador: serveix per ensenyar voluntat i recaptar diners, però abriga poc.
Si mirem de prop la confecció, la sensació no millora. Oficialment es repeteix que “aquí tothom paga”, però el patró inclou bonificacions que poden reduir el tipus efectiu fins a gairebé fer-lo simbòlic per a qui destini el pis al lloguer un temps o encaixi en la categoria d’habitatge assequible. Sobre el paper no se’n diu “excepcions”, però en la pràctica són escletxes per on passa còmodament qui sap llegir la lletra petita.
Fins i tot les xifres es fan servir com un joc de miralls. En el moment de la moratòria, la inversió estrangera apareixia com el gran enemic que calia aturar; ara es repeteix que el 83% de les operacions immobiliàries són de residents i només el 17% de no residents, com si això fos prou per desmentir la responsabilitat del capital de fora.
Ometre que aquesta dada compta operacions i no volum ni segment fa que el relat quedi coix. En un mercat petit és possible que una part rellevant de la promoció nova i dels productes més rendibles quedi en mans de no residents, mentre els salaris baixos, la manca de parc públic i anys de planificació insuficient completen el quadre.
Resulta que, mentrestant, algunes veus a la plaça s’atreveixen a dir el que la cort no vol sentir. Des de l’oposició, formacions com Concòrdia o el PS qüestionen que el vestit freni l’especulació i recorden que el problema no és només d’inversió estrangera, sinó també de sous, de regulació i de model econòmic. Fan de nen del conte, aquell que mira i diu que l’emperadriu va menys tapada del que proclamen els seus.
Al final, la majoria continua atrapada en una barreja de pudor i resignació. Costa admetre que el vestit que ens havien venut com a solució és una peça incompleta. Costa mirar-se al mirall i reconèixer que, mentre es protegien els discursos i les aparences, moltes famílies seguien buscant pis amb la mateixa angoixa de sempre. Només quan algú digui clarament que aquesta roba no abriga com cal podrem començar a cosir una altra cosa més honesta.