El viatge

A la pregunta de si m’agrada viatjar he respost de maneres diferents depenent del moment de la meva vida. En totes les ocasions he sentit una ambigüitat davant la resposta, fos quina fos. El viatge té per a mi aquest caràcter ambigu. Hi pensava davant el retaule de les aus migratòries de la Joana Baygual, obra que es pot veure des de l’exterior de la Galeria Riberaygua tot i que millora si es demana la visita guiada amb cita prèvia.
La migració de les aus no és una qüestió de gustos. Les aus migren i s’estableixen de forma estacional en ubicacions proclius al seu desenvolupament, cria i alimentació. Les 84 aus migratòries seleccionades ho són en virtut que un dels seus hàbitats temporals és Andorra. El dibuix d’aquestes aus amb el seu nom comú i designació científica està imprès a les pàgines de les guies telefòniques dels anys 2008 i 2009. Si hom s’hi apropa –l’obra s’ha de veure de prop– pot observar la discontinuïtat dels nom i els cognoms, petites absències pràcticament imperceptibles que l’autora va anar gratant amb cura. Són els noms dels abonats que a les guies del 2010 i 2011 ja no hi eren, persones a les quals s’envià una carta per constatar la seva desaparició d’Andorra. Són els noms de qui va haver d’abandonar el país per la crisi econòmica que esclatà aquells anys.
És inútil preguntar als ocells si els agrada viatjar: és la seva natura. Quan m’ho pregunten a mi sento que em pregunten massa coses alhora. Saber si l’arrelament em serveix per considerar el viatge com a turisme o si considero la possibilitat d’arrelament en una altra banda o si em moc en la dolça distància dels destins propis, habituals i coneguts on no essent d’allà soc a casa meva –crec que qui més qui menys coneix aquesta sensació. Em pregunto també si lluny queda qualsevol traça de nomadisme, si això és millor que no haver de moure’s per necessitat, i no per una necessitat abstracta de canvi de paisatge sinó per una de ben concreta com la de guanyar-se la vida allà on es pugui i que surti a compte.
Les variacions climàtiques torcen les rutines migratòries de les aus. En ocasions ja no abandonen el destí septentrional perquè l’ascens de la temperatura els hi permet romandre durant l’hivern o el descens durant l’estiu. Penso en l’ambigüitat de la meva resposta i que es relaciona amb la pròpia necessitat de desplaçament que pugui sentir, en si voler perdre de vista per quinze dies el meu paisatge quotidià és suficient motiu per creuar la frontera, en si la curiositat per la vida en altres regions és més forta, en si vull pelegrinar a qualsevol banda per conèixer allò que ja he llegit –un viatge sense un món fet de lectures pot ser una experiència ben buida. En tot cas poques vegades dubto de la meva tornada, tot i imaginar altres vides allà on em trobi.
Les 84 aus migratòries em diuen que puc sentir aquesta ambigüitat sense haver de patir, que existeix, que és real. També em diuen coses sobre el nostre país.