Com qui va a un hospital a veure la seva neboda acabada de néixer, a tu vam anar a conèixer-te a l’aeroport. Amigues i amics dels teus pares i tota la família t’esperàvem emocionats. L’embaràs, sense panxa, havia durat massa, anys, i estàvem impacients. Tu venies agafada al coll de la teva mare. De la que feia uns dies t’havien presentat com la teva mare. El viatge va ser molt llarg fins a la terreta on viuries, i que amb el temps és casa teva. D’on ets, d’on has agafat l’accent, i on tens les teves arrels. Perquè en realitat som la suma de totes les experiències viscudes. Et sents d’on has viscut, i no d’on posa per escrit a la teva partida de naixement. Malgrat que els teus ulls i el teu físic no poden negar aquell origen asiàtic, el teu nom, Carmela, i el teu valencià et localitzen en terres més properes. Això, però, no ha significat negar res. Perquè tot suma la teva identitat, i vas aprovant els exàmens oficials de xinès. Ara estàs de viatge allà on un vuit de gener vas néixer fa 12 anys i que la sort de la vida et va poder situar en un lloc on algú t’havia de trobar. La teva història va voler que fossin qui són ara els teus pares. Ells i la teva germana t’acompanyen ara en aquesta visita a aquell lloc que fins ara només coneixies per fotos i per la història d’una carta escrita en abecedari xinès. Segur que ha de ser emocionant trobar-se amb aquell punt zero. Amb aquella primera pàgina del teu relat que tu sola construeixes. Almenys respondrà a aquella inquietud molt raonable, aquell neguit que tens del dret a saber, de conèixer d’on vens. Però que no vol dir que sigui d’on ets. D’on et sents.
