Amb motiu de la celebració de la Cimera Iberoamericana m’he entretingut a conèixer els lemes dels països participants. Del famós Visca Cuba lliure passant per la Llibertat i ordre de Colòmbia, La pàtria és primer de Mèxic o, el per a mi molt proper, Per la raó o la força de Xile, tot i que massa vegades, malauradament, s’ha vist descompensada la part de la força davant de la raó.
Sempre m’han fascinat els lemes nacionals. Formats per una frase, sovint en llatí, en són també exemples Panamà, amb Pro mundi beneficio, i Puerto Rico, amb Joannes est nomen ejus, que es retolen als escut o banderes, i representen un element d’identificació col·lectiva, ja que indiquen l’aspiració del país o defineixen una característica essencial.
La llista de lemes és llarga i amb moltes singularitats. Com per exemple, que el Dieu et mon droit del Regne Unit s’escrigui en francès; que a Bèlgica s’opti per una versió trilingüe, o a Àustria per una simplificació molt vocàlica amb A.E.I.O.U. I tot això sense entrar en el camp de la ficció, on han triomfat el S’acosta l’hivern de la casa Stark o el temut dels Lannister que sempre paguen els seus deutes.
I així arribem al nostre Virtus Unita Fortior, que es tradueix en La força unida és més forta o La força és més forta en la unió, i que representa l’aspiració legítima d’esperança d’un poble en un moment cabdal de la història.
La força de la unió davant les adversitats per una Andorra que com a nació ubicada entre dos grans potències ho tenia difícil per subsistir per les dimensions, l’orografia, el clima i l’escassa demografia.
No fa tant temps que els nostres padrins es veien obligats a marxar cap a Becier, Pàmies o altres llocs de fora per la manca de recursos al país. Mantenir una família significava emigrar. Els que s’hi quedaven havien de subsistir amb moltes dificultats.
El fruit de l’esforç i sacrifici d’aquella Andorra solidària i treballadora és al progrés conquerit en l’actualitat. Si alguna cosa hem d’aprendre del llegat dels nostres avantpassats és que només amb la unió de tothom podem ser més forts. Una unió que no es pot permetre deixar ningú enrere. Una unió que tracti tothom que hi viu i treballa al país com un igual. Una unió que desterri la llei no escrita del “campi qui pugui” o “si no t’agrada allà tens la frontera”.
Actualment com a país obert al món i membre de l’aldea global, confiar en la nostra unió resulta essencial per fer front a les moltes incerteses dibuixades en l’horitzó muntanyós. Tots som responsables de mantenir aquesta unió, els ciutadans i els representants públics, que han estat elegits per servir i no per ser servits. Amb cada decisió pressa, cada pas donat, cada conversa mantinguda, dibuixem un present que busca solidesa i un futur que defugi de la imprevisió.
Mai hauríem de posar per davant de les persones les lleis de l’economia neoliberal o socialdemòcrates (les diferències cada vegada són menys precises), sense pensar en com el futur s’apropa de manera preocupant al passat. Si només es construeixen torres d’habitatges de luxe, se’ns obligarà a molts ciutadans a emprendre un viatge idèntic al dels padrins, lluny de la terra que estimem. No donar un suport ferm ni apostar pel teixit empresarial i l’emprenedoria del país és debilitar l’economia nacional i fer, en definitiva, que la força sigui menys forta sense la unió.
