Una de les (males) estratègies per justificar els incompliments d’una formació política és la de deformar el sentit de les paraules. 
No es tracta de triar mots polisèmics sinó de, matusserament, inventar-se un nou significat. El verb decantar prové del llatí decantāre. Es composa del prefix de- (separació, descens) i canthus (cantó), que significa  literalment moure des del cantó.
Decantem aigua per a separar per sedimentació les partícules sòlides més gruixudes que porta en suspensió el líquid; ho fem a les centrals de tractament d’aigua potable o de sanejament passant a petita velocitat el líquid d’un dipòsit a altre. La tècnica consisteix a dimensionar les obertures entre dipòsits per eliminar turbulències a l’entrada i sortida, i dimensionar els dipòsits per a retenir l’aigua durant el temps necessari per a produir la sedimentació. Podem multiplicar els dipòsits per a que, a cada un d’ells, sedimentin per etapes, les sorres, els llims i les argiles. És una qüestió de pes i de velocitat del fluid. Les sorres (de més 0,6 mil·límetres) pesen més i cauen primer; els llims més petits que les sorres però més grans que l’argila cauen després i finalment es sedimenten les argiles. 
El procés, segons les característiques de les impureses, té possibles variants (floculació-flotació) i pot completar-se amb una filtració.
Els que tenen coneixements menys especialitzats en aigües i són amants de l’enologia saben com decantar per afavorir el contacte del vi amb l’aire i eliminar les impureses i substàncies no desitjades amb l’objectiu d’incrementar al màxim la seva càrrega aromàtica. 
En la qüestió de la inacció de DA sobre les seves promeses de despenalització de l’avortament, el cap de Govern tira de comparacions –poc afortunades– i ho assimila a un procés de decantació, inventant-se una equivalència amb fer-ho per etapes. La veritat és que costa entendre la metàfora, si ens atenem a l’etimologia i a les accepcions de decantar que diuen els diccionaris. Per exemple, decantar com inclinar, allunyar, apartar o apartar-se: “Decanta't una mica que fas nosa”.
Prescindint d’una primera i –reconec que impulsiva– interpretació personal que aquesta comparació és una bajanada categòrica, accepto el marc –el vocabulari– de discussió que ha fixat  Espot i em plantejo unes qüestions inicials per mantenir un debat racional, sense dogmes.
De quins pòsits o impureses estem parlant? Potser... dels drets de les dones? A qui fan nosa aquests drets? Els experts en aigües –o en vins–  són homes o dones? O són gent del clergat? Quins paràmetres utilitzarem per mesurar el que és acceptable i el que no? Deixem fora de la decantació els Bourdeaux, Bourgognes, Riojas i Priorats? Ens consagrem, sense irreverències, únicament al vi de missa? Si el procés s’allarga massa, tindrem vi o vinagre? Qui classifica, Parker, Peñín o la Santa Seu? Crec que són preguntes legítimes, que necessiten respostes entenedores i actes.
No podem deixar que la retòrica viscosa del cap de Govern embolcalli el debat, l’inhibeixi, el paralitzi i acabi per ofegar-lo. 
Cal una política de claredat, de saber de manera inequívoca quina jerarquia de prioritats ( de principis) té DA, més enllà els que “ja ens agradaria” ,de les “varetes màgiques” i dels “efectes col·laterals nefastos”. 
Governar és l’art de buscar compromisos, diu el tòpic i ho repeteix Espot. D’acord, però governar també és complir els compromisos adquirits, respectar els drets, practicar la democràcia i la sobirania; sense imposicions, sense amenaces.