Fent repàs de la seva trajectòria, i arribat a una certa edat, un s’adona que ha estat membre de la junta d’associacions diverses, de caràcter  esportiu, empresarial, cívic, educatiu i cultural. Ha sigut un enriquiment personal 

‒no parlo de diners‒, una escola de vida en la qual es pot actuar com a cadena de transmissió entre ciutadania i governants i que, tot permetent endinsar-te en el tarannà ciutadà, et dóna l’oportunitat de tractar amb els governants i de veure com actuen.  
En la majoria dels casos la il·lusió, la creació, la imaginació sorgeixen del món associatiu, el qual ha contribuït a consolidar la ciutadania andorrana (andorrans i residents) en una Andorra on sols els andorrans podien expressar-se en l’àmbit polític quan la política afecta a tothom. 
Aquest article voldria ser un reconeixement a totes aquelles persones d’horitzons tan diferents que van consolidar Andorra, començant per aquell 24 d’octubre de 1932 amb la fundació de l’Esquí Club Andorrà, probablement la primera entitat associativa que va néixer a Andorra, amb un andorrà com a president ‒no podia ser d’altra manera en aquells temps‒,  Benito Mas; un català, Joan Vehils; un francès, Paul Larrieu, i un cubà, Álvaro Menéndez. No fou fins deu anys més tard, el 10 d’octubre de 1942, que naixia la segona entitat, el Futbol Club Andorra, i a mesura que va passar el temps les noves entitats creixien de manera exponencial, fins a arribar a uns quants centenars. Extraordinària riquesa per a Andorra.
Les entitats, com les persones, tenen vida pròpia, que s’accelera, s’alenteix o s’extingeix. Depèn molt de les persones que componen les juntes directives, del seu impuls, il·lusió i dedicació.
Ser membre d’una junta és, de manera paradoxal, ingrat i agraït. S’alternen moments de companyonia, de descoberta i de solidaritat amb alguna desil·lusió. Des del soci que es dóna de baixa sense explicació fins a la poca, lenta o nul·la resposta de l’autoritat a qui més aviat pots arribar a molestar quan la teva intenció és una altra.
Velles Cases Andorranes, una venerable associació amb què tampoc tenia gaires lligams, em va demanar de presidir-la, i amb molta honra vaig acceptar prendre el relleu de tots aquells que l’han creat, mantingut i fet créixer. També he de reconèixer que els candidats a presidir associacions de caràcter cultural, contràriament a l’àmbit polític, no s’aparten a cop de colze per acceptar aquests càrrecs.
Sé perfectament, per haver exercit funcions similars, que em tocarà animar la gent i defensar el patrimoni andorrà, urbanístic, paisatgístic i artístic, qüestions de les quals tampoc sóc cap expert, i que es podrà interpretar com anar en contra d’un modernisme suposadament imparable i indispensable per al futur d’Andorra, però no hi ha futur sense passat.
Segurament hauré d’assumir ser la “mosca collonera” del titular del ministeri de Cultura o d’algun altre ministeri, però sacsejar el poder executiu és tasca de la societat civil i, afegiria, d’una societat civil sana. També sé que en molts països, potser en el nostre, la cultura és testimonial i, no obstant, essencial. La globalització esborra autenticitat, Andorra s’anglicitza: ¿qui SOM si Andorra Telecom construeix The Cloud?
Voldria que aquestes línies sensibilitzessin un xic més les nostres autoritats envers el nostre llegat, allò que fa que Andorra sigui un país, no un país qualsevol. Fàcilment podem no ser res més que un producte, franquícies o parcs temàtics. Tanmateix, voldria sensibilitzar i animar la ciutadania andorrana a actuar en  defensa del patrimoni nacional, el seu. Molt depèn d’ella, que sou vosaltres, que ets tu.
Amb l’acceptació d’aquest nou càrrec també em sento simbòlicament acompanyat per persones que van aportar la seva pedra per a la construcció de la Casa Andorra, no solament en el si de Velles Cases Andorranes, també dins altres associacions i, fins i tot, a títol individual. 
Alguns han tingut més ressò, han deixat més empremta, d’altres han treballat més anònimament, però sempre amb esperit de sacrifici fent seves aquelles magnífiques paraules: “No demanis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país.”
I si les molt il·lustres i honorables autoritats m’ho permeten, els suggeriria que pensessin, sense tardar gaire, a honorar la “tasca del vocal” batejant una plaça, un carrer o un indret públic amb un nom genèric que faci menció, i els reti honor, de tots aquests homes i dones que incomptables vegades, ja tard al vespre i després d’un dia de feina sovint llarg, es reunien a l’entorn d’una taula per fer d’Andorra un país. Sense demanar res a canvi.