El primer cop que vaig sentir gent propera saludar –i esperar– el desembarcament d’Aliança Catalana per aquestes contrades em vaig sentir molt ofuscada. Amigues d’amigues, gent de la meva generació, entorn social, proximitat de pensament i formació... Quan ja més recentment un bon amic i persona a qui respecto, amb qui coincidiré en mil pensaments, m’assegurava que probablement votarà Vox, em vaig quedar de pasta de moniato. En una altra ocasió una també bona amiga, gens sospitosa de tenir un pensament extremista, tallava la meva diatriba contra aquells que, aparentment, per a mi, contra els seus propis interessos, voten o pensen votar opcions similars, quasi partim peres.
Ha passat un temps, no gaire, i les coses em semblen menys clares. No combrego ni combregaré amb el discurs d’aquests grups, però és difícil obviar com concentren el vot del descontentament, del desànim. Una falta de fe que els partits tradicionals s’han guanyat a pols. Manca de confiança en el sistema, començant per la que es refereix al seu sistema, el de funcionament dels partits mateixos. Estan molt entestats a no donar cap opció als sistemes de llistes obertes. No discutiré (sobretot per ignorància) que tingui les seves complicacions a gran escala. Però, i en comicis propers?
El ciutadà veu contínuament –o intueix, veu amb els ulls de la intel·ligència–com s’enfilen a dalt de les llistes personatges que no s’ho mereixen, gent disposada a prestar més servei a si mateixos o al partit que als administrats, i gent que s’ha impulsat a dalt de tot a cop de colze. A vegades, fent un mòbing infame als companys que el destorbaven. Mentrestant, els ciutadans perdem polítics que sí, que serien honestos i treballadors, però que conjuguen el verb dimitir abans que empassar-se rodes de molí. Els honora. La resta perdem.
