Vam començar aquest any 2026 llegint resums i comentaris de la darrera enquesta presentada pel Govern (Andorra Recerca i Innovació), que havia preguntat a 794 persones sobre la percepció dels problemes del país, l’habitatge i l’Acord amb la Unió Europea.
Si hi ha una reina de les nocions borroses o enganyoses és ben bé “l’opinió pública”. 
Tot i que la trobem arreu, dels discursos saberuts a les converses de cafè, tot i que se la considera com una evidència, una realitat mesurable, o una dada fàctica, roman tanmateix una enorme dificultat per definir-la.
Quan hom es pregunta sobre els seus contorns, quan hom intenta precisar el seu abast, tot esdevé força complicat.
Com escrivia el filòsof francès Roger-Pol Droit, gairebé tindríem el desig de considerar l’expressió “opinió pública” com “un de ces mots détestables qui ont plus de valeur que de sens”, com deia Paul Valéry parlant de la llibertat.
La pregunta que ens hauríem de fer després de llegir els resultats de les enquestes és si l’opinió pública és únicament el que mesuren les enquestes.
És aquesta l’expressió d’una consciència col·lectiva?
No sé pas, exactament, quan va aparèixer a Andorra aquesta noció. Potser haurem de pensar que corresponia a una realitat d’una altra època.
En tot cas sempre he pensat que aplegar i recollir set centenars d’opinions individuals per extreure’n un judici final comú, fins i tot una voluntat general, és una mica agosarat.
El publicista Lluís Bassat escrivia a La Vanguardia el passat 9 de gener que quan va començar la seva professió va llegir el llibre Com mentir amb estadístiques que li va ser de gran utilitat per interpretar-les.
En aquella tribuna del mes passat Bassat escriu: “L’estadística és una ciència que sempre m’ha agradat. El que no m’agrada és com s’interpreten les dades i menys quan la interpretació és tendenciosa.”
El filòsof alemany Jürgen Habermas, el 1962, va centrar en l’espai públic la seva reflexió sobre la democràcia contemporània. El sociòleg francès Pierre Bourdieu sostenia l’any 1973, oposant-se a la prepotència dels instituts d’anàlisi d’enquestes que, “l’opinion publique n’existe pas”.
El que hauríem de tenir sempre en compte, quan llegim i volem interpretar una enquesta d’opinió, és el context en què ha estat duta a terme.
La silueta de l’opinió pública és molt variable segons les respostes que es puguin donar a una sèrie de preguntes:
Qui pot expressar-se? Com es tracten les respostes? Quines persones i institucions són considerades legítimes? Quins són els temes considerats assequibles en les preguntes?
És important elucidar aquestes preguntes en un tema –la influència de les enquestes d’opinió en el vot de la ciutadania– vital per a la democràcia.
En efecte, l’anomenada “opinió pública” està al bell mig de la definició de la democràcia i de la seva pràctica política diària, dels seus conflictes i de les seves expressions.
Un signe d’una societat madura és que el ciutadà no és esclau d’adhesions incondicionals, sinó que és capaç de fer política amb el seu vot, és a dir, de saber distingir en els moments adequats la diferència entre la contradicció principal i la contradicció secundària.
Precisament per això cal anar amb compte amb els resultats de les enquestes.
I també cal fixar-se en la formulació de les preguntes. Sovint és fàcil esbrinar que els qüestionaris intenten portar l’enquestat cap al molí de l’empresa o la institució que ha encomanat l’enquesta d’opinió.
És per això que, també sovint, es comprova analitzant els llistats de preguntes que s’intenta enganyar o fer caure en error la persona enquestada amb una falsa aparença.
Avui estem constantment bombardejats per petites mentides trossejades, sectorials, aparentment insignificants, que penetren en l’imaginari col·lectiu a través de missatges subtils, gairebé ridículs.