Feia temps per visitar el taller del meu amic Benjamin, així que em vaig plantar al xalet Simpson, a sota del Pessebre. Feia més de vint anys que no hi passava. Va ser el William, que exercia llavors d’entusiasta cicerone dels joves periodistes despistats que aterràvem per aquí com si et catapultessin a Mart, que em va demanar si coneixia una amiga seva escriptora que es deia Ursula. El cor em va fer un salt. No m’estaria parlant de l’autora d’Un mag a Terramar, que vivia oculta entre nosaltres, retirada en la paz de estos desiertos, con pocos pero doctos libros juntos? En aquella Andorra portentosa que anava descobrint amb els ulls oberts com plats, tot era possible. Però no. No era Ursula K. Le Guin. Era encara millor: Ursula K. Simpson, una filla de l’imperi nascuda al Shanghai dels primers anys 30, que havia compartit infància amb el J. G. Ballard de El imperio del sol, que vivia al Caire colonial –pensin en El paciente inglés– quan l’Afrika Korps de Rommel va estar a punt de conquerir-la, i que als anys 50 es va destapar com la Françoise Sagan de les lletres angleses. De sobte, diu adeu a tot allò i es planta amb el seu pare a Engordany, construeixen el xalet Simpson i ja no publica mai més. L’única vegada que hi vaig entrar ja era una mena de mausoleu on la família havia anat acumulant els records d’una vida nòmada i marinera: un tòtem polinesi, una biga castellana del segle XVI, un Buda de l’època del Raj, una estampa japonesa i fotos dels velers en què els Simpson havien navegat. Només quedaven l’Ursula i els seus records. Va morir el 2007. Avui la casa està tancada i barrada, els herbots creixen al jardí i una funda esgarrinxada protegeix el VW Escarabat de l’Ursula, memento mori de pedra i metall. Els objectes, diu Care Santos a Una casa buida, són el que queda quan ja no queda ningú: “S’escriu des d’una casa abandonada on un dia vas viure. S’escriu per tornar-hi”. Qui tornarà al xalet Simpson?
