La lliga internacional de proveïdors d’internet –o ISP, en anglès, que sona més prominent– porta anys amagant-nos la veritat. Tanmateix, mercès a un dels anuncis de YouTube als quals mai no fem cas, ara ja sé que JZ i DC s’han deixat la pell per fer caure el vel de la impostura. No intenteu esbrinar-ne la identitat. Les inicials que citem, és clar, no corresponen als noms reals, i els nostres protagonistes viuen d’incògnit beneficiant-se del programa de testimonis protegits de l’FBI, la TIA i la AIAD (Associació Internacional d’Amics del Dodo).

La seva història va començar temps enrere, quan aquests dos herois, enginyers de formació i farts de tanta injustícia, van plegar de la feina a la multinacional que els enterrava en or amb cada nòmina. La pastuqui, per descomptat, els anava de luxe, però eren esperits altruistes i sacrificats sense por a immolar-se pel bé la humanitat. Havien descobert que les companyies que ens porten el món a les llars han trobat la manera d’alentir el senyal, reduir l’ample de banda i limitar la cobertura Wi-Fi, menant-nos a contractar plans més cars amb més prestacions. Tot això ho fan perquè disposen de reports de consum –obtinguts al mercat negre, al costat de l’estand d’òrgans i òvuls humans fecundats– que els ajuden a establir en quin moment del dia hi ha més activitat en una àrea geogràfica, per a partir d’aquí apujar tarifes en hores punta i escanyar el ciutadà mitjà –no pas les grans corporacions, que són igual d’estrangeres, podrides i malèfiques que els pirates de l’SIP–. L’endemà d’assabentar-se de la magnitud de la tragèdia, JZ i DC van agafar una capsa d’aquelles que serveixen per a quan t’acomiaden del curro a una pel·li ianqui, i van encabir-hi els efectes personals que guardaven al despatx abans de baixar al carrer. Després de demanar dònuts i cafè a una parada de la Fifth Avenue i pagar amb els darrers dòlars que tenien rebregats a la butxaca –als EUA no existeixen les carteres i per aquesta raó tracten els bitllets com mocadors– van apalancar-se a la vorera. Un somriure decorava els seus rostres: la solució al problema estava gestant-se a les seves sinapsis.

Gràcies a ells ja podem gaudir del XupiWiFi, a meitat de preu i amb ports gratuïts, si ens escriviu en els pròxims trenta minuts. Un cop vinculat a la xarxa –està tirat: l’endolles i ella soleta es configura mentre et fa una truita de patates– elimina les zones fosques de la casa, habitades per zombis i polítics d’ultradreta, on no arriba el senyal, i bloqueja els informes per als provisors adoradors del diable. Mai més seran capaços de manipular la connexió, la Wi-Fi o la ment del veí, que si continua fent l’imbècil és únicament perquè no en sap més.