Passem pàgina. Això és el que em dic una i altra vegada després d’aquests 15 dies de campanya i del 2 d’abril i... Per sort, aquests dies de Setmana Santa ens ajudaran a desconnectar una mica, als qui puguem fer-ho, és clar. Així és que no, no penso parlar del pas al costat de Pere López, de si Demòcrates incomplirà o no els seus pactes amb Liberals, de què ens depararà la novetat de Concòrdia, amb què ens sorprendrà Andorra Endavant o què passarà amb Acció. Tampoc penso parlar de la filla-neta d’Obregón que tan en voga està aquests dies, ni molt menys de la guerra. No. Tampoc no parlaré dels altres andorrans, d’aquells que per diversos motius hem aterrat al Principat i estem condemnats a mirar-nos l’espectacle electoral des de la barrera, sense ser-ne partícips. Ni molt menys em referiré a aquells que sí que ho són i que utilitzen mètodes per atacar l’adversari que potser sí que fan sotrac en altres països però aquí no. Tampoc opinaré sobre si la custòdia del vot judicial és correcta o no. Ni si és lícit que els qui fan el recompte electoral decideixin per votació si es considera vàlid ficar dues paperetes en un sobre. Ni molt menys penso referir-me a les suplències –no sé com dir-ne– que hem hagut de fer els periodistes en els discursos d’alguns candidats perquè els nostres textos fossin mínimament intel·ligibles i coherents. Segurament em deixo molts altres punts d’un tema del qual he dit al principi que no parlaria. I sí, soc conscient que no he complert el que deia. Ves què hi farem, amb unes poques paraules, he demostrat que les paraules se les emporta el vent. També les dels nostres polítics.
