Petroni era un plebeu que passava el dia dormint i les nits de festa. La seva fama prové, en part, per ser company dels excessos nocturns de Neró, qui li organitzava els espectacles i saraus. Tenia un tarannà molt admirat pels patricis romans que, com la majoria dels rics, necessiten assessors per beure, menjar, vestir, parlar i... (millor no continuo). En mèrits a aquestes suposades qualitats, l’historiador romà Tàcit el va consagrar com a arbiter elegantiae. Amb una mica més d’objectivitat hauria pogut dir que era un influencer bandarra i molt indiscret que va acabar malament.
Avui, hem superat els temps en els quals hi havia unanimitat en qüestions de glamur: ja està admès que sobre gustos no hi ha disputes. No hi ha àrbitre indiscutible, però sí icones per a cada tribu urbana o rústica. Els poligoneros, les xonis, les raxetes i els canis, amb els seus codis de vestimenta tenen una molt particular elegància, barregen roba de grans marques amb la de mercadillo: xandalls, dessuadores, samarretes imperi, vambes, anells i penjolls. Una elegància diferent de la que s’ha convingut a anomenar casual o la de l’altre extrem, la dels rancis cayetanos, amb mocassins, camisa planxada, pull nuat al coll i la polsera amb la bandereta de rigor.
Paloma, l’adolescent de la novel·la de Muriel Barbery, assignava a Renée, la conserge del 7, rue de Grenelle que llegia Tolstoi i escoltava Mozart, una elegància d’eriçó. Qui havia de dir que els eriçons tenen també elegància!
Pierre Bourdieu, basant-se en les diferents formes de capital presents a la societat: cultural, econòmic i social, va sistematitzar una teoria dels gustos a La distinction, critique sociale du jugement. Les investigacions de Bourdieu poden ser-nos útils per entendre fets com que hagi canis (molt pocs, és cert) que exhibeixen una indumentària d’esportives de marca, xandalls brodats i penjolls de molts quirats amb preus exorbitants.
Tanmateix, se’m fa difícil d’entendre l’argument, esgrimit per un conseller del Comú despenja-quadres per pagar una factura de 35.000 euros amb la pretensió de tancar “amb elegància” l’escàndol de l’exposició avortada.
La insistència a utilitzar conceptes ambigus, en comptes d’expressions inequívoques, és pròpia d’una casta política que creix dia a dia. Es paga l’exposició avortada per elegància o per servar un contracte? Deia Brutails a La Coutume d'Andorre (1904) que "l’idée de la légalité est très obscure dans les cerveaux andorrans (…) on saisira quelle place restreinte est faite à la loi dans la mentalité andorrane". Tots els dies trobem més decisions de l’Administració basades en consideracions d’estil, imatge o morals. La seguretat jurídica, la divisió de poders, la delimitació de competències o la protecció dels béns jurídics ocupen un espai restringit en les motivacions d’alguns personatges públics.
A poc a poc, anem normalitzant una jerarquia de prioritats en la qual, un dia “la reputació de la plaça financera andorrana"; un altre, la reacció histèrica de la cònsol d’Escaldes-Engordany incapaç de copsar la diferència entre perill i risc, passen per sobre dels drets fonamentals dels capítols III i IV del títol II de la Constitució andorrana.
En aquest darrer cas, com en tants d’altres, el ministeri fiscal descuida la tasca que l’article 93 de la Constitució li encomana: "Promoure davant els tribunals l'aplicació de la llei per a la salvaguarda dels drets dels ciutadans i la defensa de l'interès general”.
Excuseu-me de ser, un cop més, inelegant.
